Les relacions humanes expressen sovint relacions de poder. Es té poder sobre els altres quan s’aconsegueix que facin el que tu vols que facin malgrat els altres no vulguin fer-ho, o quan ets capaç d’impedir que facin allò que volien fer si tu no vols que ho facin. En el context internacional les grans potencies pugnen per establir i mantenir un poder hegemònic en algunes àrees geogràfiques, tractant alhora de foragitar el d’altres potències.
Això passa, com a mínim, des de l’establiment dels grans centres de poder conformats a partir de la “revolució neolítica”, especialment en els darrers 6000 anys. Aquesta “revolució” fou de fet un procés gradual que permeté un creixement demogràfic sense precedents, l’aparició de ciutats, una acumulació de riquesa i poder per part de les elits, jerarquització i desigualtats socials, una divisió molt especialitzada del treball, exèrcits i guerres a gran escala, funcionaris, així com religions burocratitzades com fonts de legitimació política.
Aquestes conseqüències de la revolució neolítica encara perduren. De fet, malgrat les posteriors revolucions industrial i tecnològica pot dir-se que en bona mesura seguim vivint dins de les conseqüències del neolític. Vivim en un neolític globalitzat.
En els darrers cent anys resulten constatables dues tendències en l’àmbit internacional: l’augment del nombre d’estats –avui hi ha quatre vegades més estats que fa cent anys- i l’aparició d’organitzacions polítiques i econòmiques supraestatals (com la UE).
Quan a principi dels anys noranta del segle passat es va produir l’esfondrament dels estats socialistes de l’est europeu, alguns analistes varen pronosticar un món més integrat i menys conflictiu sota l’hegemonia de les democràcies occidentals encapçalades pels Estats Units. La democràcia, es deia, s’estendria i les relacions polítiques en el món unipolar posterior a la guerra freda serien fonamentalment pacífiques i de signe fonamentalment econòmic. Reapareixia, així, la idea il·lustrada del “comerç” com a precondició d’unes relacions pacífiques entre estats (Montesquieu, Madison). La UE es presentava com el model d’integració internacional de futur.
Actualment, però, s’observa un panorama bastant diferent. En el segle XXI el nombre de democràcies s’ha estancat i en alguns països ha retrocedit (Rússia, Turquia, etc). Malgrat que dels tres antics estats socialistes de l’est europeu (URSS, Txecoslovàquia i Iugoslàvia) han sorgit 24 estats, Rússia ha recuperat una posició de potència regional clàssica a l’Àsia central, Ucraïna i el Càucas, i ha reforçat la seva presència com actor internacional en zones de conflicte (Orient mitjà). El canvi de Ieltsin a Putin ha estat un bany de realisme davant d’algunes expectatives poc atentes a la història.
El segle XXI ha vist reemergir la importància dels mapes i de la lluita per l’hegemonia internacional per part de diversos actors globals i regionals, públics i privats. El centre de gravetat està des de fa anys configurat al voltant d’Àsia i del Pacífic. La paradoxal Xina capitalista-comunista, un dels estats amb més creixement econòmic i alhora amb més desigualtats socials del món, ha reforçat molt significativament la seva influència política, econòmica i militar. No es tracta d’una Xina amb vocació autàrquica i de potencia merament regional, sinó que mostra una clara voluntat d’influència global. Xina emergeix avui com la potència hegemònica de futur, mentre que Japó, Iran, Índia i Pakistan presenten les seves opcions com a potencies a tenir en compte en el tauler polític de les contraposades aliances de futur.
La història no “progressa” pràcticament mai en una sola direcció. Les autopercepcions de les col·lectivitats canvien amb rapidesa quan ho fa el seu pes relatiu respecte al d’altres actors. I amb l’autopercepció canvien els interessos i les expectatives.
D’una banda, l’experiència empírica mostra que les guerres a gran escala son una constant de les societats humanes des de fa 6000 anys. D’altra banda, també mostra que l’augment del comerç ha generat resultats ambivalents en termes de pacificació de les relacions internacionals (en contrast amb les relacions pacífiques entre democràcies).
Tucídides, el primer historiador i politòleg “modern”, ja assenyalava que les organitzacions polítiques acostumen a entrar en conflicte per tres motius: els interessos, l‘honor i l’augment de poder. Es tracta de tres components dinàmics que ni tan sols en una situació d’hegemonia es troben del tot satisfets.
Hi ha comportaments humans que canvien poc per molta revolució tecnològica que inventem. En l’esfera internacional tampoc no hi ha postmodernitat, sinó la continuació d’una modernitat clàssica que segueix l’estela lògica de les societats neolítiques, ara a escala dels grans actors mundials.
Les democràcies liberals no deixen de ser sistemes de relacions i equilibris de poder decantades històricament a través de lluites i de relacions antagòniques d’idees, passions, interessos i identitats. Hi ha progrés moral i polític (democràcies liberals, drets humans, estats de benestar), però es tracta d’un procés lent, ple d’alts i baixos, i produït més per decantació pràctica i equilibris de poder que per aplicació directa de teories polítiques i morals universalistes. Es la intuïció antropològica del Kant vell, molt més realista i pessimista que el Kant de la Crítica de la Raó Pràctica, quan a La Pau Perpetua (1795) aposta per aconseguir el progrés moral a través del progrés legal de l’àmbit internacional.
Les idees polítiques i morals son importants pel progrés, però normalment ho son més les institucions (Hegel), i encara més les configuracions pràctiques entre poders. I així, malgrat tot i malgrat nosaltres mateixos, anem avançant, com diu Gloucester a l’inici del Ricard III de Shakespeare, des de “l’hivern del nostre descontent”.