La democràcia constitueix un tema d’anàlisi tant en l’àmbit estrictament polític com en de l’anàlisi acadèmica (teoria política i política comparada). Des de diferents perspectives ètiques i funcionals aquestes anàlisis destaquen llums i ombres sobre els objectius assolits i les deficiències dels sistemes democràtics. Dos temes centrals son la quantitat i la qualitat de les democràcies actuals, així com la seva potencial evolució en diferents contextos geogràfics i culturals.
1) Quantitat. Quantes democràcies hi ha actualment al món?. Aquí immediatament sorgeixen controvèrsies sobre la definició, criteris i índexs de mesura, així com sobre les causes explicatives, consolidació i perspectives de futur. Resulta clar que el grup de les democràcies ha anat creixent des de la segona guerra mundial. Tanmateix, persisteix una discussió inacabable, entre els acadèmics i think tanks especialitzats (Freedom House, Polity, Human Rights Watch World, Bertelsmann, Economic Intelligence Unit) sobre com definir la frontera entre aquells sistemes que es poden considerar democràtics.
No es tracta d’una qüestió superficial. La polèmica en bona part es centra en la situació dels estats “intermedis”, aquells que no poden classificar-se com democràcies liberals estrictes perquè mostren dèficits en els drets i llibertats, en el funcionament institucional o en els processos de decisió, però que tampoc poden ser considerats simplement com sistemes autocràtics. Per aquests casos intermedis alguns analistes han proposat nocions com “democràcies electorals”, “estats pèndols”, etc. Això té l’avantatge de mostrar el caràcter continu dels indicadors de mesura (llibertats, pluripartidisme, estat de dret, corrupció, xarxes clientelars, imparcialitat institucional, etc), però també arrossega riscos analítics que incorporen conseqüències polítiques.
En primer lloc, es tracta de nocions que inclouen com a “democràtics” casos que desorienten les conclusions de les anàlisis. En segon lloc, introdueixen una confusió conceptual en la consideració de la democràcia com a sistema, en classificar com a “democràcies electorals” alguns estats que es troben molt allunyats de les bases normatives i institucionals de les democràcies d’arrel liberal. Crec que si una democràcia és merament “electoral” i presenta dèficits de funcionament institucional i en la pràctica dels drets i llibertats, resulta un error qualificar-la de “democràcia”. En tercer lloc, les conclusions entorn a l’evolució de les democràcies es torna irracionalment pessimista en veure com alguns d’aquests estats intermedis han girat en els últims anys vers pràctiques autoritàries (Hongria, Turquia, Rússia, etc). En aquest sentit, la crítica establerta per Levitsky i Way (2015) a aquest tipus d’aproximacions em sembla pertinent. No es pot parlar de regressió democràtica en la darrera dècada, com fan Freedom House, L Diamond o A. Puddington, sinó més aviat d’un estancament estable en el nombre de sistemes democràtics del món -al voltant del 45% dels estats- (Un resum simplificat però ben exposat d’aquesta polèmica analítica a la Vanguardia Dossier n. 59, 2016)
2) Qualitat. En el context de la UE, en termes generals no es qüestiona la solidesa, estabilitat i legitimació de les democràcies liberals (malgrat l’ascens de moviments d’extrema dreta), però alhora es detecten dèficits institucionals que afecten la seva qualitat. Entre els dèficits més citats: manca d’una efectiva separació de poders, frau fiscal, clientelisme, corrupció, abús de poder de les entitats financeres i dels grans grups econòmics, creixent desigualtat, erosió dels serveis de benestar, opacitat, finançament de les entitats territorials, dèficits de reconeixement de drets col·lectius i d’acomodació constitucional de les societats plurinacionals, gestió de fenòmens transnacionals (refugiats), manca d’eficiència i operativitat en l’escena internacional (guerres, crisis frontereres, etc).
L’estat espanyol pertany al grup de les democràcies liberals, però puntua baix en termes de qualitat democràtica: frau fiscal al voltant del doble de la mitja europea, escassa separació de poders (Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem), corrupció en els principals partits de govern (especialment PP i PSOE), erosió de l’estat de benestar, poder fàctic d’entitats financeres i grans empreses (gestió de la crisi econòmica, privatitzacions), índexs creixents de desigualtat (en les pitjors posicions dels estats de la UE), dèficit estructural de reconeixement i d’acomodació constitucional de la plurinacionalitat, escassa cultura del rendiment de comptes, etc.
Les anàlisis sobre la quantitat i la qualitat de les democràcies comparteixen la conclusió de la importància d’un bon disseny institucional més enllà dels llistats de drets inclosos en el texts legals. Una conclusió a tenir en compte en cas de reformes constitucionals o de processos constituents. Que tinguem un magnífic 2016 !.