En principi, les eleccions del 27 de setembre han reforçat el procés vers la independència. Ara es tracta de gestionar bé el resultat en termes de decisions, estratègia i lideratge. La majoria parlamentària de JxSí i la CUP suposa un fet inèdit, un canvi profund respecte a períodes anteriors. Mai no hi havia hagut a la història del catalanisme polític una majoria institucional legitimada electoralment a favor de la independència.
Fins ara la situació política de Catalunya respon a la “síndrome de la reina roja” formulada pels biòlegs evolucionistes per descriure els canvis que es produeixen en la selecció natural de les espècies. En el conegut passatge de A través del mirall (Through the Looking-Glass) de Lewis Carroll, Alícia comenta que quan un corre molt i durant molt temps el més normal en el seu país és que s’arribi a algun lloc. La reina roja li respon: “Un país molt lent!. Aquí, com veus, fa falta córrer tot el puguis per poder romandre al mateix lloc”.
Això és el que li ha esdevingut a Catalunya: invertir energies, temps i recursos per tractar de contrarestar la manca de reconeixement nacional i les constants invasions del poder central en un migrat autogovern i un finançament escàs i molt injust. I aquest síndrome es manté mani qui mani en el poder central de l’estat. La manca de reconeixement i les polítiques recentralitzadores fan que el país hagi de córrer per tal de que, com a màxim, no es mogui de lloc. I aquesta és una descripció optimista de la situació, ja que en bastants àmbits de l’autogovern no és que el país no es mogui de lloc sinó que està retrocedint.
Resulta així més que racional en termes lògics i més que raonable en termes polítics i morals que una majoria de ciutadans de Catalunya hagi arribat a la conclusió que ja estan cansats de córrer per acabar no movent-se o anant endarrere, i que prefereixen tenir ells mateixos la capacitat de dictar la direcció, les regles i el ritme de les curses.
El més probable a partir del 2016 és que entrem en un període presidit per lògiques més divergents entre la Generalitat i les institucions de l’estat. Des de la Generalitat la perspectiva és clara: a) mantenir el centre de gravetat polític a Catalunya –sense entrar en “terceres vies” inexistents o en “reformes constitucionals” de lògica espanyola que podrien acabar fins i tot pitjor per Catalunya que la situació actual; b) establir les bases per a la desconnexió política i jurídica de l’estat, per fer-la no ara, sinó quan es pugui mantenir i desenvolupar (política internacional, estructures d’estat, procés constituent ciutadà, etc), restant sempre oberts a improbables ofertes per la realització d’un referèndum a l’escocesa (i a una mediació internacional); c) establir polítiques quotidianes des de enfocaments propis, cosa que potser a vegades requerirà situar-se més enllà de l’estricte legalitat autonòmica (economia productiva i competitivitat, mesures contra diversos tipus de pobresa y desigualtat, polítiques educatives, de salut, d’acció exterior, etc). El repte es fer aquestes tres coses amb recursos minvats, en un estat políticament i jurídicament hostil als interessos de la majoria dels ciutadans del país, i ocupant una posició secundària en el món internacional.
Des de la banda espanyola resulta previsible que el nou govern central basculi entre: a) mantenir la mateixa tònica que fins ara (recursos al TC, ofec econòmic, increment dels dèficits d’infraestructures, discurs de la por, ofensiva mediàtica dels mitjans afins de la capital –que ho son tots-, etc; i b) tractar de “reconduir” el procés des d’una estratègia que avui ja resulta impossible: impulsar una reforma constitucional sobre la que no hi ha consens ni tan sols entre els partits espanyols, ni pel que fa al contingut, al ritme i als mètodes per establir acords. Uns acords que per a que fossin estables haurien de ser profunds en termes de reconeixement nacional, d’autogovern (incloent la política simbòlica, europea i internacional), així com procediments de garantia de que els pactes es complirien (no com ara). Un programa que els hi ve molt gran als partits espanyols (els de dretes, els d’esquerres i els que no saben què son).
El repte és gran i el camí no serà fàcil, però tampoc no ho era fa només cinc anys estar situats políticament on som ara. Des de Catalunya cal actuar amb sentit d’estat (el propi) i amb unitat d’acció entre els partits que donen suport al futur Govern de la Generalitat. Un Govern que hauria de ser fort, molt fort, en la Presidència, en la Vice-presidència o conselleria en cap, i en totes les conselleries.
La racionalitat política implica sobretot avui més que mai no cometre errors, especialment quan no ets la part més forta. La posició més convenient no és gaire bé mai la més radical. Si fos així, les decisions polítiques serien molt fàcils d’establir. No se li ha de posar fàcil a les institucions de l’estat que puguin actuar repressivament i a sobre comptant amb l’aplaudiment internacional. Les coses cal fer-les bé i desprès ràpid, però en aquest ordre, no a l’inrevés.
La independència significa fugir del país de la reina roja. En aquest cas, un estat, que no és precisament un “país de les meravelles” en termes democràtics, liberals, culturals, de progrés, de modernitat i de benestar. Per una majoria dels ciutadans de Catalunya l’estat espanyol és més aviat un “estat de malestar”.