Article La Vanguardia (febrer 2015 - 2): "Democràcia, evolució, Shakespeare"

Els humans acostumem a surfejar sobre onades de malentesos. Uns malentesos que ho son tant de caràcter analític i epistemològic sobre com creiem que és el món, com de caràcter pràctic sobre allò que postulem com a legítim en els comportaments i institucions dels àmbits polític i moral.

 

Resulta difícil entendre què som els humans sense com a mínim entreveure el nostre passat evolutiu, sense saber com i per què hem arribat fins aquí. Normalment no es té massa consciència de que en la història d’això que ampul·losament anomenem homo sapiens, el període que s’inicia al “neolític”, o sigui, des de que les societats humanes disposen de l’agricultura i la ramaderia, i que precipita posteriorment en la formació de ciutats, l’escriptura i la metal·lúrgia, representa només al voltant del 7% de la història de la nostra espècie. La resta correspon a les societats recol·lectores i caçadores. Això té conseqüències. I si considerem no sols l’espècie sapiens sinó tot el gènere homo, tota la “humanitat”, diríem, aquest mateix període des del neolític fins avui representa tan sols un 0’4%. I cal pensar a més sobretot els “circuits integrats” que els nostre cervell comparteix amb el dels primats, mamífers, rèptils, etc.

 

D’una banda, avui sabem que en molt bona mesura el nostre cervell opera pel seu compte. No el controlem. Està dotat de connexions neuronals autònomes des de que naixem. I sembla que són fonamentalment els “pilots automàtics” dels que estem dotats els estan relacionats amb l’evolució i els que ens permeten viure sense que ens adonem. La percepció que tenim del món és fonamentalment una construcció del nostre cervell. D’altra banda, estem millor preparats per realitzar determinats tipus d’interacció. A més de per la supervivència, la competitivitat i la reproducció, venim al món també dotats d’un cert sentit d’empatia, de cooperació i de reciprocitat. Les intuïcions que tenim sobre la moralitat i sobre el que considerem just o injust tenen bases compartides anteriors a la humanitat.

 

Així, avui ja ningú sensat discuteix que quan naixem no som cap “pissarra en blanc”, ni en termes epistemològics ni en termes morals. Venim equipats amb estructures preconstituides de coneixement i de decisió. En algun article anterior ja els hi he comentat els experiments proposats per Philippa Foot fa dècades sobre en quins casos considerem legítim o no sacrificar la vida d’una persona si això permet salvar la vida de vàries. Per exemple, els estudis fets a diferents cultures mostren que es tendeix a trobar legítim accionar una palanca que provocarà la mort d’un individu si evita que altres cinc morin. Tanmateix, els resultats són els contraris quan som nosaltres els que hauríem d’eliminar directament el primer individu.

 

Altres tests empírics mostren que no valorem moralment les nostres accions només a partir de les “conseqüències” pràctiques que tindran, sinó també a través de principis o regles que considerem “intuïtivament” correctes davant de les quals mostrem una aversió emocional a violar. Es tracta de regles que no venen de la nostra “racionalitat”, sinó de llocs evolutivament molt més profunds del nostre cervell. Aquest últim és un òrgan descentralitzat i asimètric. Un conjunt de mòduls neuronals que actuen en competència i en els que predominen els components emocionals. El paisatge final del cervell humà s’assembla més a un quadre abstracte de colors dispersos que a un quadre figuratiu i ordenat.

 

La racionalitat és una capacitat evolutiva molt més recent. També actua en les nostres decisions, però a vegades només ho fa per justificar una decisió que el nostre cervell ha pres uns milisegons abans. Ens creiem essers lliures i units per una consciència. Dues asseveracions arriscades de fer si ens les prenem al peu de la lletra. La primera potser sigui veritat, però s’ha de matisar i contextualitzar molt. La segona sabem que és falsa. 

 

Tot això provoca una certa intranquil·litat, però alhora també ens empeny a “millorar” el nostre coneixement i les nostres accions polítiques i morals. En aquest sentit, crec que els investigadors de les ciències naturals (medicina, biologia, química, etc) poden obtenir recursos epistemològics i ètics de la filosofia. De fet, contra el que a vegades es creu, la filosofia és una de les disciplines més útils pel refinament intel·lectual dels humans: ens torna escèpticament menys ingenus i eixampla tant les nostres retines com els nostres llenguatges. Però també convé que els interessats en la filosofia, a més de llegir Plató, Aristòtil, Kant o Wittgenstein, entenguin bé el que ens diu la ciència sobre la realitat. O en altres paraules, convé que entenguin bé que ens diu Shakespeare sobre la naturalesa humana. Molts filòsofs de vocació “moralista” haurien de llegir menys a Kant i més a Shakespeare. I entendre bé que diu.