El nou Parlament Europeu enfila un període que acabarà l’any 2019. En els anys setanta del segle passat, el rotatiu francès L’Express va fer una entrevista a Jean Monet, un dels pares de la construcció europea, que aleshores tenia més de vuitanta anys. Segons Monet, el procés europeu s’assembla a un passeig fet a darrera hora de la tarda: quan s’està tornant ens adonem que hem caminat una distància considerable, però quan mirem el que ens queda per arribar a lloc ens adonem, primer, que encara queda molt camí per fer i, segon, que el temps ens apressa perquè la nit se’ns tira a sobre. La conclusió era que la velocitat dels canvis que s’estaven produint en el món feia recomanable accelerar el procés d’unitat europea.
Han passat quaranta anys des d’aquestes declaracions d’una de les persones més significades de l’europeisme de la segona postguerra. L’ampliació de la UE fins a vint-i-vuit estats resulta clara, però el procés d’aprofundiment, tot i els avenços realitzats (Tractats, reformes institucionals, zona euro) presenta ombres importants, tant de ritme com de contingut. Per poder parlar d’una verdadera integració, fins i tot només en l’àmbit econòmic, manquen instruments clau: fiscalitat, polítiques industrial, energètica, financera, etc.
Només cal fixar-se en la paupèrrima xifra del pressupost de la UE en relació al PIB per adonar-se que la pràctica no pot estar mai a l’alçada de la retòrica que ens arriba de les institucions i actors europeus. Hi ha un contrast abismal entre els objectius i els mitjans emprats, així com entre els canvis accelerats que provoca la suma de tecnologies i globalització, i la lògica merament incrementalista de la construcció europea. I l’arquitectura institucional tampoc és precisament cap meravella. El centre de gravetat segueix essent el Consell Europeu, que té funcions alhora legislatives i executives i que, a la pràctica, està dominant pels grans estats, especialment Alemanya. La Comissió té un paper de gestió més que de decisió -no és pròpiament un govern-, mentre que el Parlament segueix ocupant una posició secundària. La presidència i el càrrec d’exteriors son institucions dèbils. Predomina el funcionalisme. Qualsevol perspectiva de federalisme europeu està situada molt més enllà del guió actual. Des d’aquestes bases resulta fàcil entendre la percepció d’opacitat i llunyania que tenen la majoria de ciutadans europeus respecte a la UE. Molt camí per recórrer en el període 2014-2019.
Des de la perspectiva de Catalunya el procés de construcció europea presenta lògiques i dimensions específiques. La reforma del Tractat de Maastricht (1992) amb la creació del Comitè de les Regions s’ha saldat en una decepció i fracàs totals. Els únics actors polítics del “club europeu” son els Estats Membres. D’aquesta manera, és la pròpia estructura política i institucional de la UE la que incentiva que realitats diferenciades con Escòcia o Catalunya es converteixin en estats. És a dir, incentiva que aquestes entitats estableixin interdependències similars a les que tenen actualment, per exemple, Holanda, Finlàndia o Dinamarca.
Quan Catalunya ha disposat de cert grau d’autogovern dins de l’estat espanyol sempre ho ha fet en un marc on ha predominat l’unitarisme sobre el pluralisme, la gestió sobre la decisió, la jerarquia sobre l’acomodació, el regionalisme sobre el federalisme. I seguim així. L’autogovern actual de Catalunya és de mala qualitat, econòmicament precari, jurídicament mal protegit, i està permanentment amenaçat per les decisions dels poders executiu i legislatiu del poder central i per les sentències del tribunal constitucional i del poder judicial. Pel que fa a la qüestió del pluralisme nacional, a l’estat espanyol hi segueix havent una clara manca de cultura liberal, democràtica i federal. El conservadorisme nacionalista de la dreta espanyola es complementa amb el jacobinisme nacionalista de l’esquerra espanyola.
De fet, hom canvia sobretot quan té necessitat de canviar. Si no actuen pressions exteriors, ni aquest estat ni els partits nacionalistes espanyols donen intel·lectualment de si com per oferir models que des de Catalunya es puguin acceptar en termes de reconeixement i d’acomodació política. Tot apunta que les propostes de tercera via, si és que arriben, suposaran una Stillborn Way, una via que naixerà morta en termes pràctics. Sense posicions de força per part de les institucions i societat catalanes, i la subsegüent pressió internacional, resulta molt improbable que el “diàleg” polític pugui resoldre conflictes estructurals. Augmentar el grau d’abstracció dels discursos és una estratègia habitual per fer veure que hi ha voluntat de consens, però per si mateixa resulta inútil. “Cap doctrina que inspira un moviment o un partit –escriu I. Berlin- ha estat mai refutada, que jo sàpiga, per l’argument –expira com a resultat dels canvis en el món”.
Pels ciutadans de Catalunya, el referent actual és el món internacional, on els estats intermedis hi tenen un lloc destacat en el marc d’organitzacions supranacionals. Però el retrobament amb la UE serà per la via pràctica. Les generacions futures no entendrien que actualment seguíssim perdent el temps i les energies en un estat que no et reconeix, esqui-la recursos i et tracta amb una arrogància intermèdia entre l’aristòcrata que ho ha perdut quasi tot i el nou ric que fa el ridícul en ambients aliens que ni coneix ni controla. El 2015 serà un any clau.