ferranrequejo publicat el 26-April-2014 03:01
25 de maig 2014. Eleccions europees. De nou la paradoxa d’escollir uns representants a escala continental a través de campanyes en les que predominen els temes i la lògica dels estats i dels partits que es presenten. La Unió Europea (UE) segueix essent una molt bona idea i un gran projecte de futur, però continua pagant un quàdruple preu que explica la percepció allunyada dels ciutadans: ser una organització “postmoderna” que no disposa de model ni d’un rumb polític clar, tenir un crònic dèficit de líders que creguin en el projecte, mostrar deficiències democràtiques en les institucions, i una greu debilitat estructural en l’àmbit de la política internacional.
La fortalesa de la UE segueix pivotant en l’èxit de la finalització dels conflictes bèl·lics interns i en aspectes importants de la integració econòmica (lliure comerç, Banc Central, euro, etc). Aquest segon aspecte, però, mostra encara mancances (regulació financera, organització bancària, harmonització fiscal, etc). A partir de l’any 2008, a aquests elements se li ha afegit una gestió molt discutible de la crisis econòmica, tant en termes dels mètodes emprats com dels resultats aconseguits. Les desigualtats internes han augmentat, així com l’empobriment de les classes mitges i populars. Les polítiques han respost més als interessos dels actors i estats forts que als del conjunt. Reduir la despesa dels estats més endeutats com a vector decisori fonamental ha soscavat la recuperació econòmica i, un tant cínicament, sectors financers que son a l’origen de la crisis n’han sortit ben parats.
Malgrat els esforços comunicatius que tracten de fer creure que la política econòmica aplicada era “la única possible”, les enquestes mostren decepció i descontent de la majoria dels ciutadans. Una qüestió gens aliena al previsible grau d’abstenció electoral i de l’augment dels euroescèptics i de l’extrema dreta en el proper Parlament Europeu (PE) –tot i que no és previsible que aquests últims condicionin les decisions. Malgrat els canvis institucionals més recents (Tractat de Lisboa), que reforcen tímidament el PE i fan que les majories parlamentàries condicionin per primera vegada qui serà el nou President de la Comissió, el PE dista de ser un parlament “normal”, tant pel que fa a les seves funcions d’elecció i control del poder executiu, com en relació a les seves funcions legislatives.
També resulta flagrant l’absència d’un lideratge pròpiament europeista. Angela Merkel és una dirigent europea, però no és una dirigent europeista. D’altra banda, la capacitat d’influència de la UE en política internacional és pràcticament inexistent. La seva política exterior és simplement simbòlica, quasi ridícula, quan hi ha conflictes importants (Síria, Palestina-Israel, Ucraïna, Iran ...).
Hi ha masses indefinicions, dèficits i mancances com per que la UE pugui ser percebuda com una organització central en la vida dels ciutadans. Així, no resulta estrany que la participació en les eleccions al PE hagi estat decreixent des de que es va establir el sufragi a finals dels anys setanta. Aquesta percepció, tanmateix, contrasta amb la importància que les decisions de les institucions europees tenen en la vida interna dels estats membres. Però mentre el pressupost de la UE segueixi essent una broma (fins al 1’27% del PIB europeu) per la majoria de ciutadans semblarà que Brussel·les no està a Bèlgica, sinó en un núvol informàtic.
Des de la perspectiva de la política catalana, però, les eleccions europees del 2014 adquireixen noves dimensions i tonalitats. El centre de gravetat polític el constitueix aquí l’evolució del procés que fa pocs anys inicià el moviment ciutadà en favor del “dret a decidir” i de la independència del país. Un procés que, a diferència del que passa civilitzadament al Regne Unit, es troba de moment bloquejat a nivell institucional (però no a nivell polític i social). I no resultaria estrany que, un cop la ciutadania s’hagi pronunciat sobre el tema de fons, s’albiri una intervenció directa o indirecta de les institucions europees en un temps no massa llunyà. Europa en l’horitzó. Així, bona part dels ciutadans de Catalunya perceben incentius que poden fer que la participació electoral superi enguany els migrats percentatges de les eleccions del 2004 i 2009 (al voltant del 40% i del 37% respectivament).
Al PE s’hi va en tant que europeus. Però pels partits i organitzacions socials catalanes favorables al procés actual, aconseguir tant uns bons resultats relatius, com una participació electoral més alta que en les passades eleccions i de caràcter “diferencial” respecte a la mitja de l’estat, serien missatges moderats però clars vers les institucions europees. En aquest sentit, seria convenient que els partits favorables a la consulta oferissin una campanya que combinés equilibradament els temes europeus i del procés actual de Catalunya. Tanmateix, no cal exagerar. Tant si es dona com si no es dona un augment relatiu de la participació i una millora dels resultats dels partits que estan a favor del procés, això no suposarà cap gir polític substancial, sinó un element més del procés. Però seguir donant missatges i senyals europeistes a la col·lectivitat internacional té més importància de la que pot semblar a primera vista. La bandera independentista té el blau de l’europea. I la política europea és com els felins quan cacen, van lents.... fins que acceleren de cop.