ferranrequejo publicat el 29-December-2012 05:48
Un dels déus més populars del panteó romà era Janus, el déu de les dues cares. El seu origen sembla estar vinculat a la cultura etrusca (llegendàriament, fou introduït a Roma per Ròmul). La seva representació habitual és la d’una figura de dues cares mirant en direccions oposades. Associat a les transicions i als canvis, se li atribuïa el do de decidir adequadament en les decisions més importants de la vida a partir de la seva capacitat de veure el passat i el futur en cada moment concret. Era el déu de les portes de les cases i de la ciutat, així com dels camins i dels ports. En el seu honor s’anomena Gener (Januarius) al primer mes de l’any –se’l representa amb una clau a la mà, símbol de l’obertura de l’any solar. Cada començament de mes se li rendia culte, especialment al gener.
Es tracta d’un mite religiós que, com fan la majoria –siguin politeistes o monoteistes, expressen alguna necessitat humana. En els afers pràctics, quan hi ha suficients dades, disposem de coneixements i de tècniques que ens permeten reconstruir de forma versemblant el passat, una de les direccions cap a on mira Janus. La historiografia ens permet tenir una idea més o menys clara de què, qui, cóm i per què, els fets del passat varen ser els que varen ser. Tanmateix, la visió del futur resulta massa complexa, especialment en l’àmbit polític, per projectar-la amb precisió. El futur sempre està envoltat per la boira de la incertesa. Volem mirar el món en les dues direccions del temps, però veiem de manera més o menys clara només el passat -malgrat que sovint no ens agradi allò que veiem.
El fet de no tenir la doble capacitat de Janus provoca diversos graus d’escepticisme sobre els projectes col•lectius. L’escepticisme acostuma a ser vist en els països llatins com una actitud més aviat negativa. S’associa a la desconfiança. Per contra, en els països anglosaxons, especialment al Regne Unit, l’escepticisme és més aviat un valor, una salvaguarda davant de creences o actituds ingènues. Comparteixo aquesta segona actitud.
Hi ha escepticismes que es basen en els límits del coneixement: sabem que a partir de les nostres capacitats empíriques i intel•lectuals no podem conèixer més enllà de determinats límits. I sempre queda el dubte de si aquests límits només són els que ara veiem. És la línia Erasme-Montaigne-Shakespeare-Hume-Kant-Heisenberg-Wittgenstein-Berlin. Però també hi ha escepticismes que es basen en la incertesa del futur. Del fet que no sabem exactament què passarà, alguns conclouen precipitadament que cap de les alternatives previstes acabarà realitzant-se, mentre que altres conclouen, més erròniament, que totes les alternatives són igual de possibles i que tot depèn de la voluntat portar-les a terme.
La política té a veure amb aquests dos tipus d’escepticisme. No coneixem totes les variables que intervenen en les decisions polítiques, i sempre podem qüestionar qualsevol projecte de futur. La conclusió és que cal passar pels dos tipus d’escepticisme, però sense instal•lar-nos en cap d’ells. Bertrand Russell (La meva concepció del món) ho diu bé: “si algú està segur del que sigui, certament està equivocat, ja que no hi ha res mereixedor d’una certesa absoluta i tots hauríem de considerar la possibilitat d’afegir a les nostres creences un determinat element de dubte i ésser capaços d’actuar enèrgicament malgrat aquest dubte”.
Com en les tragèdies de Shakespeare, els humans som personatges que ens transformem a nosaltres mateixos a través de les nostres accions. També a través de les nostres accions col•lectives. Unes accions que sovint emprenem amb poca llum, tenint poques certeses i que avaluem de maneres diferents a partir d’una pluralitat de valors, d’interessos i d’identitats. La política sempre inclou un component agonístic inevitable.
Governar és difícil. També, o sobretot, en les democràcies contemporànies. De fet, si es vol evitar el populisme -de dretes o d’esquerres, governar esdevé la tasca paradoxal d’uns esperits solitaris. Sempre rodejats de gent; sempre sols. T. Wilder (Els idus de març) ho posa en boca de Juli César: “La condició de governant afegeix més graus de solitud a la solitud inherent de l’home. Cada ordre que donem augmenta el nostre aïllament, i cada mostra de deferència que ens dediquen ens separa dels altres”.
En el proper bienni, el Govern de la Generalitat necessitarà brúixoles ben orientades per navegar en el cantó de Janus que mira al futur. Caldran decisions que permetin que Catalunya s’alliberi d’un estat anacrònic i estableixin una democràcia de benestar de molta més qualitat. Els polítics catalans es mouran, però, entre realitats que d’entrada són hostils o indiferents al futur del país. Els principals arguments seran els de la democràcia (fórmules de desobediència civil i mobilitzacions ciutadanes incloses). Vots i reconeixement internacional. La política exterior del Govern serà un element clau. Però ho serà encara més el fet que la majoria social i la classe política que recolza el procés vers un estat propi mostrin al món, de manera reiterada, la seva voluntat de que la ubicació forçada de Catalunya a l’estat espanyol pertany al passat. I per tenir èxit, això probablement caldrà fer-ho des del racionalisme escèptic que expressen dos personatges de W. Faulkner: “el mal té una estructura lògica”; “no tenim tan temps com per consumir-lo a tota pressa”. Que tinguin un magnífic 2013 !.