Article La Vanguardia (setembre 2012): "L'hora de la professionalitat"

A Catalunya, fins fa poc temps les multituds es vestien de solitud. Però sobretot a partir de l’11 de setembre del 2012, per dir-ho amb paraules del pianista de la novel•la d’A. Barico, Novecento: “En els ulls de la gent pot veure’s el que veuran, no el que han vist”.

Desprès de l’èxit de la manifestació i dels quatre impecables missatges del President de la Generalitat –roda de premsa a Barcelona, conferència a Madrid, declaracions després del  nou cop de porta del govern central al pacte fiscal, discurs al Parlament- comencem a deixar la fase de l’independentisme per entrar en la fase de la independència, la de l’estat propi a Europa. Aquesta evolució ve presidida pel canvi de lideratge, passant de la societat civil a les institucions polítiques, especialment al Govern de la Generalitat (amb recolzament parlamentari i del poder municipal). La fase que ara comencem serà més potent i més definitiva que la primera, però també més complexa i amb interrogants que caldrà anar resolent.

Insisteixo: amb una majoria social interna no n’hi ha prou per ser un nou estat d’Europa. Cal treballar en diversos àmbits: consolidar i ampliar aquesta majoria; establir una xarxa i una estratègia d’aliances a nivell internacional que faci que actors decisius recolzin el procés (o com a mínim no s’hi oposin); establir una sòlida majoria parlamentària; projectar el lideratge de la Presidència de la Generalitat; mantenir la congruència entre les accions de les institucions del país i de la societat civil.

Ho he dit moltes vegades: la internacionalització del procés és un dels punts clau del seu èxit. A diferència del que passa al Regne Unit o Canadà, el marc constitucional espanyol ha esdevingut un marc hostil per Catalunya. S’ha convertit en una camisa de força que impedeix varies coses: 1) el reconeixement del país com una societat nacional diferenciada, tant a nivell intern com europeu i internacional; 2) tenir un autogovern nacional solvent per a que Catalunya decideixi per si mateixa el seu futur i la seva projecció al món (economia, benestar, cultura, educació, recerca, innovació, pensions, política europea, relacions internacionals, etc); 3) que el país surti de l’espoli fiscal actual i pugui disposar dels recursos que genera, sense la sangria permanent actual, i 4) que Catalunya disposi de les infraestructures que necessita (aeroport, port, línies ferroviàries, telecomunicacions, etc) pel seu desenvolupament competitiu en un món globalitzat.
“Hi ha moments –diu M. Yourcenar a Alexis- en que només ens cal un arbre que depassi una muralla per recordar-nos que els boscos existeixen”. Ara és un d’aquests moments. A partir d’ara és l’hora de la professionalitat. Això vol dir, entre altres coses, que les preses són comprensibles en la població, però no en els professionals de la política. Cal posar molt rigor en els objectius, en les estratègies, en els procediments i les aliances. El ritme, la velocitat del procés, ha de venir en funció del rigor i la qualitat, no a l’inrevés. Quan un té molta pressa acostuma a pensar ràpid i malament. L’hora de la professionalitat també vol dir que el proper govern estigui composat per persones competents, tant en termes professionals com en termes polítics (dos condicions que no van juntes necessàriament). El repte és la presència de Catalunya en el concert internacional dels estats del món. És un repte que podem dir que hem heretat dels nostres fills i dels nostres nets. De les generacions futures.

I aquí cal tenir present un risc intern que cal evitar prioritàriament: si es precipitessin divisions entre els sectors que estan a favor de l’estat propi, sobre el ritme del procés i les estratègies a implementar, seria oferir un regal als adversaris que tractaran amb contundència d’impedir el seu èxit. El posicionament rotund en l’objectiu final ha de combinar-se amb accions i posicionaments congruents entre les institucions, els partits catalanistes i la societat civil. Des de la societat, cal mantenir la pressió al Govern per la constitució d’un nou estat a Europa, però també cal que tots els sectors que volen aquest objectiu segueixin el lideratge del Govern. Catalunya ha estat 300 anys sota domini espanyol. No vindrà ara d’uns mesos de més o de menys per aconseguir la llibertat del país i la dels seus ciutadans. El més important és la unitat i no cometre errors en els aspectes decisius assenyalats anteriorment.

A Catalunya li passa una cosa semblant al protagonista de la recent novel•la d’Ian McEwan, Solar: “El passat li havia ensenyat repetidament que el futur era la solució de si mateix”. El futur estarà ple d’energia interna i de dificultats externes. La congruència d’acció política entre institucions, partits i societat civil vol dir que aquests tres elements entrin, per dir-ho així, en freqüència de ressonància –que és quan sabem que els objectes fan un ús més eficient de l’energia que se’ls subministra.

PP i PSOE, són dos partits profundament nacionalistes, molt antiquats en termes de cultura política, tant en termes liberals com en termes democràtics. Resulta molt poc creïble que pugui ensenyar a llegir algú que és analfabet. Alguns sembla que han descobert ara el “federalisme asimètric” (!!) –un concepte procedent dels USA i de Canadà, que vaig introduir a mitjans dels anys 90 en el debat acadèmic i polític català, espanyol i europeu. Però d’això ja en parlarem potser un altre dia.