ferranrequejo publicat el 08-January-2011 06:03
Tot indica que la majoria del país viu amb alleujament el canvi de govern a la Generalitat. El nou govern neix amb un cert temps de crèdit, posem, fins a les properes eleccions municipals. Però les exigències actuals són diferents de les que es feien a governs anteriors. La raó és que avui l'escenari polític s'ha transformat amb la crisi econòmica, i amb el fet de que les institucions de l'estat i els partits majoritaris espanyols estan mostrant una renovada hostilitat vers Catalunya (fiscalitat, autogovern, infraestructures, llengua, espai de comunicació, etc). I es previsible un nou període d’invasions competencials per part del govern central (el nou Estatut segueix sense protegir l’autogovern). Això fa que la pressió sobre el nou govern augmenti, tant per part de les institucions de l'estat, com per part de la ciutadania del país.
Alexander Hamilton, un dels "pares fundadors" dels EUA, sostenia que "una nació sense un govern nacional és un espectacle horrible" (The Federalist, 85). I avui sabem que la qualitat d'un govern no depèn només de la qualitat dels governants. També depèn del context internacional, de la democràcia de torn i de la qualitat de la societat a la qual governa. L'escepticisme recíproc entre el nivell del govern i el dels governats és un tema polític clàssic. Una acció política ineficaç -ens recorda Maquiavel- mai pot ser considerada una acció virtuosa. El desenllaç és el patró de mesura de l'acció política. Des del costat del govern, Plutarc expressa aquell escepticisme quan conclou: "En tot poble hi ha una mala disposició i un recel contra els que exerceixen la política, i la sospita que moltes de les mesures benèfiques que s'han realitzat s’han fet com a fruit d'una confabulació" (Plutarc, Consells polítics).
D'aquest govern s'esperen respostes, és a dir, orientacions, estratègies i polítiques situades molt més enllà de les meres decisions de gestió. S'esperen respostes amb un perfil polític ambiciós i amb un clar horitzó de país. Respostes que no només ofereixin eficiència, sinó també un augment significatiu del pes específic de Catalunya, en tant que realitat nacional diferenciada en un món globalitzat.
Serà convenient que el nou govern no oblidi que l'eix nacional ofereix avui majors cotes d'intensitat i de desacord entre els partits que l'eix socioeconòmic. L'eix dreta-esquerra no desapareix, és clar, però en el nostre context, es torna menys decisiu, especialment quan hagin disminuït les pitjors conseqüències de la crisi econòmica. La confrontació nacional, en canvi, mostra signes de permanència, intensificació i radicalitat. És clar que aquest no és encara un govern per aconseguir la independència, però serà jutjat, a més de per la seva eficiència i solidesa, per la seva actitud i comportament respecte a les dinàmiques d’afirmació nacional.
A més dels objectius específics de cada conselleria, hi ha el conjunt més decisiu dels objectius generals del govern; els objectius que concreten el lideratge i la percepció de que, ara sí, Catalunya sap on va. Com a indicador, Artur Mas té la oportunitat d'introduir una cultura de l'avaluació que trenqui amb estils anteriors i les inèrcies d'un model d'administració clarament millorable. Altres governs han formulat la conveniència d’avaluar les seves polítiques, però, en la pràctica, després no han avaluat quasi res. Avaluar vol dir, bàsicament, comparar els objectius proposats amb els resultats finalment obtinguts. I ja se sap que les úniques avaluacions eficients són les que es fan externament als governs i a l'administració, és a dir, quan les fan institucions independents i de prestigi (i no el propi govern o l’oposició). Per a això es requereix, òbviament, que els diferents departaments, i el govern en conjunt, fixin uns objectius clars i específics, i no els habituals de caràcter difús i general.
¿I la oposició? Doncs hi ha partits que sembla que encara no han entès que estem en un canvi d'escenari. Segueixen tocant músiques d’altres temps, basades en contraposicions binàries exclusives tipus “dreta-esquerra”. Tanmateix, avui, ser progressista no equival, simplement, a ser "d'esquerres". Aquí hi ha implicats aspectes polítics i, fins i tot, epistemològics sovint mal plantejats. Però d'això en parlarem un altre dia.