ferranrequejo publicat el 29-enero-2018 22:08
Si encara no l’han vist, els hi recomano veure la pel·lícula “Los archivos del Pentágono” de Steven Spielberg. A banda de la solidesa narrativa i de bones interpretacions (Meryl Streep i Tom Hanks), s’explica una historia que indica com és d’important per un estat de dret comptar amb dos elements: 1) una justícia veritablement independent del poder executiu, especialment els seus òrgans superiors (Tribunal Suprem), i 2) una premsa lliure que no dubti en criticar i oposar-se a decisions de govern per sobre dels interessos dels grups de pressió. Sense aquests dos elements l’estat de dret és mera retòrica. Un qüestió de lamentable actualitat a l’estat espanyol.
A més d’aquests dos elements que formen part del principi de separació de poders hi ha d’altres elements pel funcionament correcte d’un estat de dret (que he esmentat en altres articles). Tanmateix, en les condicions actuals em conformaria amb el compliment d’aquests dos elements. El cas espanyol mostra, d’una banda, uns magistrats de la cúpula judicial (Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Consell General del Poder Judicial) submisos al poder executiu i als partits, així com uns mitjans de comunicació, especialment els de la capital, també submisos al poder central.
Centrem-nos en el poder judicial. Un dels preus pagats en la transició política dels anys 70-80 va ser la continuïtat del poder judicial del franquisme. Així com en la dècada dels 80 es va produir una reforma profunda del sector militar (reforma de Narcís Serra), res semblant es va produir en relació als magistrats, l’estructura i organització del poder judicial. La continuïtat amb la dictadura va ser quasi total. Les conseqüències resulten òbvies més de quaranta anys després.
Sobren indicadors. Citem-ne dos recents relacionats amb la investidura del President Puigdemont:
1) Tribunal Suprem (TS). Fa vergonya llegir la decisió “argumentada” (és un dir) del magistrat Llarena per no cursar l’ordre de detenció del President quan estava a Copenhage per donar una conferència: no es cursa l’ordre, es diu, per no caure en la pretesa estratègia de Puigdemont de voler ser arrestat i així provocar que pogués tenir els mateixos drets (també és un dir) que els diputats elegits que estan a la presó. La decisió es basa en un criteri “polític” allunyat de les esperables consideracions jurídiques sobre una persona sobre la que recau una ordre de cerca i captura en el territori espanyol (només en aquest territori després del ridícul que el mateix magistrat va fer en haver de retirar l’euroordre quan es va saber que la judicatura belga no concediria l’extradició del President). El magistrat del TS sembla voler actuar més com a portaveu del PP que com a membre d’un poder judicial imparcial i independent.
2) Tribunal Constitucional (TC). Te dos temes sobre els que s’ha de pronunciar: l’admissió o no a tràmit del recurs del govern central sobre la candidatura de Puigdemont a presidir la Generalitat, i els recursos presentats per Podemos i pel Parlament de Catalunya contra l’aplicació del l’article 155. Son dues noves “proves del cotó” sobre la professionalitat i independència d’aquest Tribunal.
De moment, només ha decidit de manera lateral i més aviat surrealista sobre aspectes del primer recurs. El TC ha endarrerit deu dies l’admissió o no del recurs, sense dir res sobre la modificació del calendari de la investidura (!), una decisió qüestionable en termes de professionalitat procedimental. En canvi, s’ha tret de la màniga unes “mesures cautelars” malgrat l’assumpte de fons encara no se sap si s’admet o no a tràmit (!). Més surrealisme. A més, el TC no dubta en passar-li la pilota al TS (Llarena) la qüestió de si el President pot anar o no a la sessió d’investidura. És a dir, el TC estableix que un jutge pot decidir sobre la capacitat d’un diputat de ser elegit. En quina norma es fonamenta aquesta pretensió? Sembla que en cap. Un diputat que ha estat escollit, no pot ser candidat? En una democràcia liberal un jutge mai pot “donar permís” per a que es presenti una candidatura en un Parlament. Es una altra conseqüència de la separació de poders. I aquí no es poden esgrimir qüestions penals ja que no hi ha cap sentència judicial ferma. Es tracta d’una decisió pròpia d’un estat autoritari. Tampoc es de rebut que abans que el Parlament es pronunciï sobre el vot telemàtic o per persona interposada el TC sancioni que son il·legals. Es tracta d’una altra vulneració de la separació de poders. El Parlament queda reduït a una cambra provincial de fireta. Més autoritarisme.
El TC actual sembla més obsessionat en emetre resolucions per unanimitat que en fer-les conforme a dret. En termes de política comparada dels estats de dret occidentals, l’estat espanyol fa pena. Te poder, això sí, en aquestes decisions no és un poder de caire liberal-democràtic. El TC actua com un “àrbitre” arbitrari. Afegeix al desprestigi i deslegitimació dels darrers vint anys, una deriva autoritària difícil de revertir.
Pregunta als partits independentistes: en les condicions actuals, què convé més al país?: recuperar unes institucions autonòmiques quan se sap que seguiran disminuïdes, tant per l’ofec del control del comptes com per la permanent amenaça de més aplicacions de l’article 155?, o be mantenir i aprofundir la tensió actual a escala interna i internacional no donant la imatge de que s’accepten les mesures repressives del l’estat? Se que no és una decisió fàcil. Les dues respostes tenen costos clars i beneficis incerts. I aquí tampoc hi ha terceres vies.
Els resultats electorals del 21-D han estat clars. Hi ha solucions institucionals?: Sí. Es posaran en pràctica per part de l’estat?: No. En els països hi ha moments extraordinaris. És abaixar el cap una posició intel·ligent quan saps que et seguiran pegant (potser més fluixet)?. La dignitat també forma part de la identitat d’un país.
No oblidin veure la pel·lícula que els hi he dit. Val la pena. També per contrastar-la amb coses que passen aquí.