Sigui quina sigui l’evolució política a partir del proper mes d’octubre, el problema nacional-territorial de fons romandrà. Ofereix la política comparada de les democràcies solucions a aquest problema ?. La resposta es “sí”. Hi ha com a mínim tres grups de respostes: federal-plurinacionals, consociacionals (democràcies de consens) i la regulació acordada de procediments de secessió (referèndums). Aquestes solucions es poden combinar en un mateix model constitucional. Resulta plausible la implementació pràctica d’aquestes solucions en el cas espanyol?. La resposta és “no”.
Malgrat la pluralitat d’enfocaments interns, resulta fàcil constatar un contrast profund i permanent entre Catalunya i l’estat espanyol en la manera de pensar el tema de fons. Començant per la seva definició i per la reconstrucció de la història comuna. Aquest contrast reflecteix dos universos mentals, dos imaginaris col·lectius de difícil encaix, dues cultures polítiques amb molts elements disjunts que dificulten arribar a acords amb vocació d’estabilitat i d’acomodació mútua. Hi ha dissens fins i tot en el significat de les paraules.
L’estat de dret espanyol segueix degradant-se cada dia que passa. I s’ha produït una desconnexió mental bastant irreversible per part de molts ciutadans de Catalunya i una flagrant desconfiança entre ambdues parts. Apel·lar al “diàleg” o al “consens” apareix avui com un desig ingenu poc informat o com una coartada perversa defensada per aquells que, de fet, no volen que les coses canviïn o que canviïn gaire. Una coartada per mandrosos de pensament i per lampedusians pràctics.
Soc molt escèptic de que per la via de l’acord el tema de fons es solucioni d’una manera profunda i amb vocació de futur. No es veuen indicadors en l’horitzó de l’estat, més enllà de l’habitual retòrica sobre unes “reformes constitucionals” que, a la pràctica, no tenen cap recorregut compartit. Hi ha una distancia, actualment insuperable, entre el màxim que els partits i institucions espanyols estarien disposats a negociar i el mínim que seria acceptable per part dels partits i institucions de Catalunya. Aquell màxim és molt més petit que aquest mínim. Els “federalismes de la desconfiança” son per definició inestables.
Com exercici de política-ficció és imaginable una democràcia plurinacional avançada en la que la ciutadania de Catalunya, en tant que col·lectiu nacional diferenciat, pogués sentir-se reconeguda i acomodada en un nou marc polític i constitucional. Al meu entendre, la condició d’èxit d’un model així hauria de combinar institucions i processos de caire federal-plurinacional, de caire consociacional i clàusules condicionades de secessió.
Un aspecte clau és com assegurar que els acords en el nou estat es complirien, a diferència de l’experiència pràctica de les darreres quatre dècades. Els possibles però molt improbables acords d’aquest tipus haurien d’estar basats més en una lògica protectiva que en una lògica participativa en les institucions estatals. M’explico.
Catalunya sempre serà una minoria nacional si continua formant part de l’estat espanyol. Això implica que el seu reconeixement i acomodació constitucional hauria de basar-se molt més en institucions i procediments destinats a protegir els drets i un autogovern nacional ampli i de qualitat que no pas en la perspectiva d’influir en la política espanyola. En relació a l’estat, la protecció i garanties pràctiques de la “llibertat negativa” col·lectiva del país és més decisiva que la participació en un pretès govern compartit.
Això es tradueix en disposar de manera garantida d’una àmplia capacitat de decisió, sense interferències exteriors, en els àmbits socioeconòmic (fiscalitat, finançament, infraestructures, benestar), cultural, lingüístic, esportiu, ecològic, simbòlic, etc, a més de comptar amb una àmplia capacitat de decisió en política europea i internacional. Si no hi ha garanties de protecció del reconeixement i d’un ampli autogovern mai es podrà construir una democràcia plurinacional estable. “Que ens deixin en pau”, en el doble sentit de l’expressió, seria la posició catalana bàsica.
Així, per exemple, les institucions catalanes disposarien d’un dret de vet respecte a decisions de l’estat que no tindrien aplicació a Catalunya, regles opting-in i opting-out, relacions intergovernamentals escasses per innecessàries amb el poder central i de caràcter bilateral, asimetries institucionals i competencials, etc. Es tracta de mesures que es troben en altres democràcies plurinacionals. No cal inventar quasi res.
És tot això factible?. La realitat actual converteix aquest interrogant en una pregunta merament retòrica. La càrrega de la prova d’un model així correspondria als partits estatals que son els han de fer les propostes. Tanmateix, sense mediació internacional, la racionalitat pràctica convida només a l’esceptisme i a un dels seus corol·laris: a Catalunya és la mateixa lògica de les coses la que incentiva posicions unilaterals. Com en els matrimonis, quan els acords son impossibles, les ruptures resulten inevitables. Tard o d’hora Catalunya esdevindrà un estat independent. És una qüestió de democràcia liberal en el segle XXI.