ferranrequejo publicat el 25-de gener-2016 08:15
La cosmologia resulta una disciplina apassionant. Fa unes dècades el llibre sobre el big bang “Els tres primers minuts de l’univers” del físic Steven Weinberg va suposar un autèntic bestseller de la divulgació científica. Traduït a varis idiomes va esdevenir un referent que despertà la passió pel coneixement a molts futurs investigadors. La bona divulgació científica és una peça clau tant per l’estímul de noves vocacions investigadores com per l’augment del nivell cultural mig d’una societat. Cal incentivar-la.
Avui els científics ens diuen que d’aquells tres primers minuts, les coses més decisives i espectaculars varen ocórrer en el primer segon: aparició de l’espai-temps, gravitació, força nuclear forta, expansió inflacionària, quarks, electrons, neutrins, forces electromagnètica i nuclear dèbil, etc. Després l’univers entrà en la fase de la radiació electromagnètica durant uns 350.000anys –de la que resta en l’actualitat el fons de microones- i posteriorment en la de la formació de galàxies primigènies en un procés d’expansió que suposà un descens espectacular de la temperatura (des de quintilions de graus fins als 270 sota zero actuals). Però el primer segon, ens diuen els físics i cosmòlegs, va ser decisiu.
Un segon pot semblar un temps curt davant dels 13800 milions d’anys transcorreguts des del big bang, però és un temps immens respecte a l’anomenat “temps de Planck” (temps que triga un fotó que es desplaça a la velocitat de la llum en recórrer la distancia de Planck, que en relació a un metre és de l’ordre de 35 decimals després d’un zero). Aquest és l’interval més petit que en principi podem mesurar i el límit per sota del qual els físics no poden establir conclusions. La física actual ofereix explicacions plausibles a partir d’aquest brevíssim temps posterior al big bang. És un triomf intel·lectual magnífic de la investigació i de la racionalitat humana.
En l’àmbit de la teoria, la ciència subministra les millors respostes sobre el món. De fet, no es tracta de respostes sobre la realitat –creure això seria molt ingenu- sinó de respostes sobre com els humans coneixem la realitat. El seu caràcter provisional i objectivament falsable emmarca la seva superioritat intel·lectual.
Per ser un bon científic sovint cal retenir un fons crític sobre les teories des de les que es pensa el món, incloses aquelles que es consideren més sòlides en un moment determinat. Però en qualsevol cas, la comparació de la ciència amb altres ”respostes” sobre el món no té color. No cal insistir-hi gaire. Per exemple, les diverses tesis que afirmen les religions sobre el món, cadascuna les seves, resulten francament surrealistes. D’un surrealisme, diguem-ne, infantil. De fet, son respostes que tenen a veure, encara que només sigui en part, amb el fet que l’evolució ha acabat produint en els humans uns cervells que son alhora crèduls i mandrosos. “A tot allò que no comprenem fàcilment -deia l’escriptor Edward Abbey- l’anomenem Deu. Això estalvia molt desgast al teixit cerebral”.
Deixant ara de banda el que les religions diuen sobre qüestions morals (tema que seria llarg de comentar), les versions oficials de cristians, musulmans, jueus, hindús, etc, afirmen coses sobre el món que son alhora molt simples i molt estranyes. Per exemple, quan parlen sobre l’origen de l’univers (cosmogonies), sobre la intervenció de deus en aquest planeta perdut d’una galàxia entre centenars de milions i que conté uns dos cents mil milions d’estrelles, sobre pretesos paradisos o edats d’or situats en temps passats, etc. Hi ha deus de moltes marques. Cada religió fixa unes preteses veritats, la veracitat de les quals resulta intel·lectualment indigerible pels creients de les altres religions o pels agnòstics i ateus (fins i tot si no tenen formació científica).
El debat sobre ciència i religions és llarg i ple de corbes. No hi entraré. Només recordaré la idea de Popper de que cal estar previnguts contra les concepcions, siguin del caire que siguin, que fan afirmacions descriptives o explicatives sobre el món que no es pot provar que son falses.
“Potser, en la nostra breu història evolutiva –diu George Steiner a La poesia del pensament-, encara no hem aprés a pensar”. Potser sí, però no totes les ficcions i explicacions son igual de vàlides. No son equivalents. La idea postmoderna de que els “relats” son equivalents o la de que les teories no son sinó “construccions socials de la realitat” son dues grans preses de pèl epistemològiques. No, no totes les concepcions son construccions “socials” ni tots els “relats” valen igual en temes de veracitat (de fet, els postmoderns son els primers en negar allò que afirmen quan van al dentista i no al bruixot de la tribu quan tenen mal de queixal). L’aposta per la ciència és una inversió de futur. També la divulgació científica. Una inversió en favor del coneixement humà i del sentit intel·lectual crític sobre el món.