A la primer meitat del segle XIX, Alexis de Tocqueville va quedar admirat del poc grau de desigualtats socials de la societat nord-americana en comparació a la seva França natal. Un aspecte que associava a l’estabilitat d’un sistema polític basat en una constitució de caire liberal, amb drets individuals, eleccions, llibertat de premsa, etc. Recentment, Thomas Piketty –malgrat la controvèrsia d’algunes de les seves tesis- ha recordat com els Estats Units seguien considerant massa desiguals les societats europees de principis del segle XX, i l’establiment de taxes confiscatòries sobre les rendes americanes més altes.
Desprès de la primera i, sobretot, de la segona guerra mundial, les tornes canviaren. El desenvolupament dels estats de benestar europeus situaren la societat nord-americana en cotes més desiguals que bona part de les d’Europa occidental. En els últims anys, però, l’augment de les desigualtats ha retornat amb força a les societats europees. La crisi actual és de caire estructural i les desigualtats sembla que aniran en augment si no es canvia l’orientació de les polítiques econòmiques i socials a escala europea. Si no es produeix aquest canvi, el resultat apunta vers uns sistemes financers poc regulats propicis a situacions de risc, societats amb sectors rics, sectors empobrits i uns estats en situació precària que mina les opcions d’establir polítiques redistributives.
A l’Europa actual hi ha una clara manca de governança política i econòmica. Tot apunta a que caldria un pla per propiciar el creixement, augmentar els ingressos fiscals (per quan una política europea contra el frau fiscal?), propiciar la competitivitat i procedir a redistribucions que disminueixin les desigualtats, l’atur i la magnitud del deute. La pax europea no és irreversible.
Les relacions entre capitalisme, democràcia i justícia socioeconòmica son complexes. Es tracta de tres elements dotats de diverses lògiques internes basades en valors i objectius diferents. Son tres elements que es troben en tensió mútua. La lògica del mercat no és reforçar la democràcia o aconseguir més o millor justícia social, ni la lògica de la democràcia és necessàriament afavorir aquesta justícia o fer que el mercat funcioni més eficientment.
Cadascun d’aquests tres elements, a més, presenta variants internes. Hi ha vàries concepcions rivals del capitalisme, de la democràcia i de la justícia socioeconòmica. En termes pràctics i malgrat les seves tensions inherents, un tipus de capitalisme, especialment el presidit per una forta intervenció pública, ha resultat compatible amb un determinat tipus de democràcia –liberal, social i de partits. Els models socialistes no poden dir el mateix. Crec important entendre que cadascun d’aquests tres components de les societats actuals presenta bastant marge de millora des de la seva pròpia lògica interna. Però el més fonamental és veure que sempre resultarà més convenient procurar una optimització dels tres components que la maximització de només algun d’ells.
Sabem que l’augment de les desigualtats i la polarització social per sobre de cert llindar soscava les democràcies. Es tracta d’una idea que ja era present a la Grècia clàssica. En un memorable passatge de Les Suplicants, Eurípides expressa com de les “tres classes” d’una col·lectivitat, la dels rics resulta socialment inútil en pensar només en augmentar la seva fortuna, mentre que la classe dels pobres és perillosa ja que està decantada vers l’enveja i és fàcilment seduïble pels discursos dels demagogs. És la classe del mig –ens diu- la que manté les institucions i salva les ciutats. Uns anys més tard, Aristòtil reflexiona més analíticament sobre les condicions econòmiques necessàries per l’estabilitat de les democràcies, coincidint amb Eurípides en la importància de comptar amb unes sòlides classes mitges. Es tracta d’un tema que serà desenvolupat per la ciència política del segle XX, especialment en relació a les democràcies liberals europees i llatinoamericanes.
La política és més complexa que la moral. La segona és fonamental per la primera, però la política també ha d’incorporar valors i objectius de caire funcional com l’estabilitat, l’eficàcia o l’eficiència, que estan situats “més enllà del bé i el mal”, més enllà de la mera moralitat. Però la dimensió de tot plegat hauria de ser europea. Avui, la UE segueix essent alhora una bona idea, un projecte confús i una realitat decepcionant.
La crisi actual està afeblint, empobrint, les classes mitges europees. I està també empobrint els estats. El redreçament del deute públic sembla una variable d’una equació irresoluble. Per aquest camí poden produir-se ruptures i explosions socials que en la segona meitat del segle XX semblaven cosa del passat. Tal com assenyalen les anàlisis empíriques, una societat més desigual és una societat amb més problemes d’ordre públic, ciutadans amb pitjor salut i nivells d’educació més baixos, presons més plenes, etc. Una societat molt desigual és una societat inestable.
Hi ha diversos arguments morals i polítics en favor de societats més igualitàries. Però fins i tot aquells que creuen que la majoria de les desigualtats socials actuals no es deuen a situacions “injustes” en termes morals, no poden contra-argumentar les raons polítiques que fan més convenient viure en societats amb menors índexs de desigualtat. Feliç 2015.