ferranrequejo publicat el 23-febrero-2014 05:34
En termes europeus, els primers anys d’aquest segle seran recordats com els de l’intent fallit del “Tractat Constitucional” (2004-2005) i els de l’orientació alemanya de les polítiques econòmiques en un context de crisi (des del 2008). El relat dominant, es dirà, partia de la falsa premissa de que només hi havia una política econòmica possible: la reducció del deute i del dèficit a partir de la disminució de despesa en els serveis públics als ciutadans. El centredreta dominava a Europa, malgrat la seva deficient gestió de la crisi. La socialdemocràcia seguia desconcertada i en retirada, mentre els sectors financers seguien acumulant beneficis.
També es podrà dir que en aquest context gens ideal, la Unió Europea (UE) seguia sense superar l’estadi d’organització política adolescent. Una organització que no sembla saber ni què vol ser, ni on vol anar. Una organització insegura, d’estil retòric i a la pràctica dirigida des de lògiques i lideratges situats més enllà de les seves institucions. Fa molt temps, des de l’època Jacques Delors, que la UE està orfe de lideratge. El dèficit de líders europeistes sembla crònic. Els verdaders dirigents d’Europa no son els dirigents de la UE. Ho son els dirigents d’alguns estats europeus, bàsicament Alemanya. I no son líders europeistes. La UE també està orfe de projecte polític. A més, els elements de l’imaginari col·lectiu percebuts pels ciutadans segueixen essent estatals o regionals. La lògica europea no predomina en els partits, sindicats, organitzacions empresarials, fiscalitat o en els símbols polítics. Tampoc en els pressupostos. I mentre això sigui així, la UE no serà mai viscuda pel ciutadà mig com una realitat central de la seva vida política.
Els mercats s’han globalitzat; la política europea no ho ha fet. La UE no té resposta a les preguntes sobre com pensa fomentar el creixement, garantir el benestar, combatre l’atur, disminuir les desigualtats o convertir-se en un actor polític global decisiu. Les pràctiques intergovernamentals segueixen predominant sobre les d’integració. El risc és que, en darrer terme, la UE estigui significant un fracàs de la “Política” en majúscules.
Tanmateix, Europa és el marc polític de futur (també per Catalunya). Les properes eleccions al Parlament Europeu (PE) faran augmentar la retòrica europeista dels partits que es presenten en els 28 estats membres. Res augura, però, que, malgrat els canvis institucionals introduïts al Tractat de Lisboa (2007) –el president de la comissió s’ha de correspondre amb els resultats electorals-, la participació electoral sigui significativament més alta que en eleccions anteriors. De fet, la participació ha anat disminuint des de que es va introduir el sufragi directe per escollir els membres del PE (1979). I és probable que molts ciutadans percebin les institucions europees com responsables parcials d’haver fet pagar la crisis a les classes mitges i populars. Els sondejos vaticinen una fragmentació política -amb menys pes conjunt dels dos grups dominants (popular i socialista) -que sembla tendeixen a equilibrar-se-, un ascens de forces euroescèptiques, inclosos els populismes d’extrema dreta, i un descens de l’ecologisme i dels liberals. Tanmateix, no sembla que, en termes generals, les coses hagin de canviar gaire en el funcionament del PE.
Des de la perspectiva del procés polític de Catalunya, idealment, en les eleccions europees, el més adient hagués estat establir una llista conjunta de tots els partits que recolzen la consulta, oberta a independents i candidats crítics del PSC. La defensa d’una inequívoca aposta per una veritable integració europea i per la defensa del procés democràtic de Catalunya hagués comportat un senyal clar d’europeisme i transversalitat vers els actors europeus (tot i que el nombre de diputats previsiblement no hagués estat massa diferent que si els partits es presenten per separat). Tanmateix, també resulten comprensibles les reticències d’alguns partits a una llista conjunta, ja que difereixen en algunes qüestions clau, encara que més de política socioeconòmica que europea. La segona millor opció és la inclusió en els respectius programes electorals d’uns punts comuns en favor de la consulta i de la intervenció mediadora de les institucions europees en un procés estrictament democràtic que es troba bloquejat.
A Catalunya, europeisme i catalanisme sempre han anat junts. Son dos vectors que previsiblement es trobaran d’aquí poc temps. S’entenen les preses que hi ha en alguns sectors favorables al procés, però el més important és avançar d’una manera sòlida, sense cometre cap gran error, amb un lideratge clar, amb unitat dels partits i organitzacions civils, i incidint en el caràcter democràtic del procés i en la seva internacionalització. L’estat espanyol esgrimeix un argumentari molt pobre, pràcticament reduït a la constitucionalitat i a un discurs de la por que resulta simplement ridícul. Catalunya mai havia avançat vers la seva emancipació col·lectiva com ha fet en els darrers anys. La prioritat bàsica és assolir l’objectiu; els ritmes i la via han de ser instrument de l’objectiu, no al revés. Crec que les coses s’estan fent raonablement bé. Aquestes eleccions europees no seran decisives, però resulten una oportunitat per reforçar el país i fer un pas més vers la seva llibertat col·lectiva.