En general, les religions suposen un estímul i una font d’orientació de vida per moltes persones del planeta. Malgrat la seva indemostrabilitat, el nombre de creients en deus, esperits, ànimes, etc, és majoritari dins de les diferents cultures de l’espècie que pomposament s’autoanomena “sapiens” (una denominació molt equívoca, ja que indueix a creure que la part emotiva del cervell, i més antiga en termes evolutius, resulta “secundaria” davant els components racionals, cosa que desmenteixen les diverses ciències actuals que analitzen el comportament humà).
Moltes religions històriques s’han extingit. I les que avui són hegemòniques començaren essent sectes marginals. Hi ha hagut i hi ha milers de deus i de religions al món. El supermercat teològic ha estat sempre molt ben sortit de productes. Però el fet és que la humanitat mostra una tendència clara a la credulitat religiosa.
Empíricament es constata que en els nivells culturals més alts d’una societat, especialment en els més elitistes, l’índex de creients en religions particulars baixa dràsticament respecte a la mitjana de la població -en el clàssic estudi de Larson y Withan de finals de segle passat, del conjunt de 1800 membres de l’Acadèmia de Ciències, l’índex de creients era inferior al 10%, essent els biòlegs els més descreguts (5’5%), i els matemàtics els més creients, encara que amb un índex també molt baix (14’3%). Tanmateix, i en contra de la opinió “il·lustrada” de que les religions s’extingirien quan la ciència s’estengués i els països es desenvolupessin, les religions semblen estar aquí per quedar-s’hi.
S’han esgrimit diferent tipus de raons per explicar l’èxit i la inflació de les doctrines religioses creades pels cervells humans. Algunes són de caràcter epistemològic -el fet que les religions donen “respostes econòmiques”, és a dir, amb pocs conceptes es pretenen explicar moltes coses –des de l’estructura del món al significat de la vida; altres raons són “psicològiques” -el consol que les religions subministren davant de la mort, les injustícies o dificultats de la vida; finalment, s’han esgrimit raons relacionades amb l’evolució dels cervells humans -alguns antropòlegs fins i tot han parlat d’un cert “instint” religiós que hauria suposat la cohesió i pervivència durant mil·lennis d’alguns grups concrets de caçadors-recol·lectors. Un tant paradoxalment, es pot dir, però, que els per quès de l’èxit del fenomen religiós segueixen essent controvertits i en bona part desconeguts.
Avui la llibertat religiosa pertany als drets humans. Tanmateix, malgrat les avantatges que les religions semblen tenir pels seus creients, també han sigut i segueixen essent un perill social i una de les principals fonts de dolor de la humanitat. Al llarg de la història, les religions han mostrat rostres vinculats al terror, al dogmatisme i al menyspreu del pluralisme i la dignitat humana. Políticament, les guerres de religió que assolaren Europa en els segles XVI i XVII, varen constituir un dels factors decisius per l’establiment posterior dels règims liberals que feren de la separació estat-esglésies un dels seus principis organitzatius. El liberalisme polític suposà l’establiment de límits “civils” a les autoritats eclesiàstiques cristianes. Aquesta “gran separació” entre els àmbits polític i religiós, ja va ser vista per Hobbes i els primers liberals com una necessitat per tal d’evitar la vocació de “redempció política” de les religions monoteistes, a més de ser una condició per l’emancipació humana i el pensament crític.
Donant un cop d’ull a la situació actual del món, veiem com en molts indrets les religions dominants encara constitueixen una mena de “ideologia salvatge”, és a dir, de doctrines que encara han de ser “civilitzades” per les regles polítiques de la societat. L’informe recent (dades del segon semestre 2010) del Departament d’Estat americà presentat al parlament en compliment de la llei de llibertat religiosa internacional -que inclou el dret a la defensa de posicions agnòstiques i atees- analitza la situació de la llibertat religiosa en 198 estats. S’inclouen fins a cinc tipus de violacions d’aquesta llibertat per part de pràctiques contra l’expressió col·lectiva de les creences religioses, la llibertat d’expressió d’idees religioses, agnòstiques o atees, el dret al canvi de religió, la possessió i distribució de textos religiosos –inclosos els llibres considerats “sagrats” per part del creients respectius, i l’ensenyament religiós. Els països considerats amb una situació greu són (per odre alfabètic): Afganistan, Aràbia Saudita, Corea del Nord, Egipte, Eritrea, Irak, Iran, Myanmar, Nigèria, Pakistan, Rússia, Sudan, Tadjikistan, Turkmenistan, Uzbekistan, Veneçuela, Vietnam i Xina.
Fins i tot en el marc de les democràcies liberals, les decisions de parlaments, governs, tribunals encara arrosseguen sovint inèrcies històriques i prejudicis conceptuals respecte a la religió històricament predominant en cada context. Un fet que en la majoria dels casos contradiu els preceptes constitucionals de laïcitat i de neutralitat, i que condiciona la llibertat religiosa pràctica, la protecció del pluralisme i de les minories religioses, agnòstiques i atees, i dóna encara un paper polític rellevant a les esglésies hegemòniques (com és el cas de la jerarquia catòlica espanyola, un dels casos més reaccionaris de la política comparada).