ferranrequejo publicat el 01-d’octubre-2011 11:43
La Unió Europea (UE) sembla tenir una vocació interna per empitir-se a si mateixa. Sembla que busqui mantenir-se com un actor menor. Això sembla clar en política internacional, un camp on la UE va sempre a remolc i on és un actor secundari, fins i tot a vegades un actor molt prescindible. Però actualment, en la gestió de la crisi econòmica, aquella vocació també envaeix la política domèstica europea. La UE té un greu problema de governança, que s’afegeixen als més coneguts problemes de projecte i de lideratge.
El problema de governança té com a mínim dues causes. En primer lloc, el mateix entramat institucional de la UE. Es tracta d’un sistema molt barroc, que alenteix les decisions i les fa ineficients en termes d’aplicació. De fet, la lògica europea encara està presidida pels interessos locals, és a dir, pels interessos estatals. Les reformes recents del sistema institucional (Lisboa) no han anat gaire enllà en la voluntat de crear una entitat política comuna. En segon lloc, la manca de governança remet a l’orientació política que impulsen els principals estats europeus, França i, sobretot, Alemanya. No està dirigida ni a establir una unitat política amb voluntat de ser un actor mundial col·lectiu, ni a dirigir una política econòmica interna eficient a mig termini. En aquest àmbit, les actuacions de la UE generen una sensació constant d’impotència i d’improvisació. La Comissió fa temps que no té “iniciatives”, malgrat el que diuen els Tractats. El Banc Central sembla aterrit de prendre decisions estructurals que vagin més enllà d’evitar una inflació que molts economistes diuen que seria moderada i convenient. I s’ha comprovat que la governança de l’euro no està funcionant. Es volen controlar les despeses, però no s’incentiva l’activitat econòmica i, per tant, s’erosiona la productivitat i competitivitat dels actors econòmics europeus.
Caldria incentivar inversions productives, però per això cal convèncer als inversors de que hi haurà creixement. L’emissió d’eurobons sembla una bona solució –sempre que s’instauressin mecanismes correctors de la indisciplina fiscal que poden provocar. Però la UE respon tard i només molt tímidament. Reduir la despesa pública no és suficient. De fet actua en contra de la recuperació de l’activitat econòmica (una constatació que també podem aplicar a la nostra política interna). Les institucions europees estan desconcertades, actuen com si visquessin dins d’una mandrosa ressaca. Hi ha clares dificultats d’establir una política econòmica eficient quan no es plantegen canvis vers una harmonització de les polítiques fiscals i laborals. Amb aquest pressupòsits, sempre hi hauran estats guanyadors i perdedors. Alemanya és el líder europeu, però sembla que no vol assumir els costos que implica qualsevol lideratge. Caldria procedir a aquelles harmonitzacions, ni que fos amb diferents velocitats i només entre alguns estats. Els principals estats europeus són responsables de la debilitat de la UE. De cara a la ciutadania, la sensació final és la d’una deslegitimització quasi quotidiana.
Aquesta situació és alarmant, especialment pels que som europeistes. Anuncia un important declivi de futur. Fa pocs dies, en una reunió organitzada per Esade amb participació de polítics, acadèmics, empresaris i periodistes, Felipe González recordava que governar és administrar expectatives, tot mencionant que per primera vegada Obama ha inclòs a la UE en els seus discursos de política exterior (i no només a França, Alemanya o el Regne Unit separadament com feia fins ara). Això ha vingut de la mà dels efectes que la inoperància europea té en la situació econòmica americana i en altres contexts. La manca de projecte i de lideratge es tornen dramàtics en temps de crisi.
Sabem que no vivim temps propicis per la lírica, però resulta imprescindible insuflar molta més èpica en les institucions europees. Ens hi juguem massa. També per la qualitat de vida de les properes generacions.