ferranrequejo publicat el 05-de juny-2011 14:39
El Barça és certament molt més que un club. De fet, la situació política de Catalunya fa que tan si ho volen o no els seus seguidors, els seguidors d’altres equips, o els indiferents, per molts catalans a la pràctica el club complexi el rol dela selecció nacional que se’ns impedeix tenir. De selecció nacional de veritat, s’entén. Però ara cal gaudir del carpe diem que ens ofereix aquest Barça!. Com equip, com esport, com a art col·lectiu. I com a símbol de vaixell insígnia cosmopolita de la societat civil catalana.
Tant la pràctica com diferents disciplines ens informen que, per molts individus, una de les fonts més esteses de felicitat és que el seu equip favorit competicions importants. En cas de victòria, els cervells dels aficionats generen i s’inunden de components químics vinculats al plaer i al benestar. Com espectador pot no agradar-te el futbol o cap altre esport, és clar, però aleshores et perds certes dimensions de la vida (al igual que et perds altres dimensions si no t’agrada, per exemple, la música, la ciència, viatjar, el teatre, la filosofia, la gastronomia, el cinema o la pràctica d’algun esport). L’afició al futbol (quin gran invent!) connecta amb dos elements bàsics i quasi universals de caràcter antropològic: el fons emocional que resulta imprescindible per les nostres decisions pràctiques -incloses les que anomenem “racionals”-, i un sentiment de grup que dona identitat immediata als individus.
La cultura occidental, des dels temps de Sòcrates i del cristianisme, ha separat molt el món humà del món animal. Això és un greu error. Avui sabem que el comportament social dels humans té uns clars orígens biològics. Tant les nostres conductes competitives com cooperatives remeten al nostre passat evolutiu. La racionalitat també hi intervé, és clar –i no sempre per bé, però es tracta d’una habilitat afegida molt més tardana dels nostres cervells. Avui també sabem que la moralitat no és una invenció dels humans, sinó una característica que compartim amb altres espècies animals. El que varia és el grau de complexitat. També hi compartim comportaments com la reciprocitat, la territorialitat, els grups jerarquitzats, el càstig als tramposos, així com un conjunt d’emocions com la por, la vergonya, la empatia, la compassió o la culpabilitat.
Sembla que cada cop té més sentit postular (Hauser) que naixem amb uns “circuits cerebrals” que contenen regles morals abstractes i amb disposició a aprendre’n de noves, de manera similar a la disposició que tenim d’adquirir algun llenguatge (Chomsky). Aquestes serien dues característiques universals, comuns a totes les cultures, les quals modulen i particularitzaren unes capacitats transversals prèvies.
D’altra banda, sabem que la selecció natural ens ha remés a formar part de grups. És important entendre bé els orígens biològics dels humans per pensar bé les societats i les seves relacions de poder (crec que un bon curs sobre l’evolució de la vida i el funcionament del cervell hauria de ser matèria obligatòria a totes les carreres de ciències socials i d’humanitats). També, com sabia Isaiah Berlin, per entendre bé els nacionalismes, els d’estat i els no estatals. Les antropologies de Hobbes (i de certes teories econòmiques) i de certes filosofies “postnacionals” o basades en un pretès “consens lingüístic” resulten massa simples: desenfoquen la realitat. Els humans som molt més ambivalents i molt més grupals. No som ben bé ni “egoistes racionals”, ni individus aïllats, ni “altruistes desinteressats“. Parlant la gent no té perquè entendre’s. Més aviat sovint passa just el contrari. El Kant vell, més escèptic i post-il·lustrat que el més conegut, i crec que més encertat que el Kant analista de la moral, va captar bé aquesta sociabilitat ambivalent d’uns humans que alhora “volen i dolen”, a través del seu concepte de la insociable sociabilitat que ens caracteritza, i a la qual Kant ja veia com el motor del progrés. Barça. Emocions positives. Sentiment col·lectiu. Catalunya cosmopolita.