ferranrequejo publicat el 01-de desembre-2010 04:51
En termes generals, els resultats de les eleccions al Parlament-2010 presenten similituds amb les eleccions de l’any 1995. Si ara els resultats dels cinc partits amb presència continua al Parlament presenten la sèrie numèrica 62, 28, 18, 10, 10 (participació: 60%), fa 15 anys la sèrie va ser 62, 34, 17, 13, 11 (participació: 63’6%). La posició hegemònica de CiU en els dos casos suposa un vot situat al voltant del 40%. Tot bastant similar. La novetat és la presència de dos partits més, SI i C’s.
També com al 1995, la pujada del PP recull un moviment de fons del seu electorat que podria anticipar la victòria a les eleccions espanyoles. De totes maneres, 18 escons son els obtinguts ja per la UCD a Catalunya al 1980. D’altra banda, resulta inevitable comentar la ocasió perduda per les dues noves forces independentistes (Reagrupament i SI) d’irrompre amb força en el Parlament. Vistos els resultats, i fent un càlcul sobre els previsibles efectes dinàmics de l’electorat independentista, una proposta electoral conjunta de SI i Reagrupament hagués obtingut al voltant de 10 diputats. Plataforma per Catalunya no ha aconseguit entrar al Parlament, però ha mostrat fortalesa suficient per estar present en alguns ajuntaments en les properes eleccions municipals del 2011. Una posició que també es dona a altres democràcies desenvolupades (Suècia, Holanda, Suïssa, etc).
Però, òbviament, els dos grans damnificats han estat ERC i el PSC. La formació independentista mostra quatre punts de fuga: a) les escissions del partit fan que part del seu electorat es dispersi o opti per l’abstenció; b) una altra part s’ha mostrat decepcionada pel balanç del segon tripartit -malgrat l‘impuls netament catalanista de determinades polítiques impulsades en els àmbits social, cultural i de l’acció exterior; c) es constata un efecte polític en simpatitzants de la formació –difícilment quantificable- per la postergació de Carod; i d) li ha sortit una competència directa amb altres formacions amb possibilitats d’entrar al Parlament després de les consultes independentistes realitzades en el darrer any en diferents municipis del país. ERC va possibilitar l’alternativa política als governs de CiU amb un primer tripartit liderat per Pasqual Maragall, una decisió que va ser entesa pel seu electorat malgrat les crisis internes i el barroc procés de l’Estatut. L’etapa Montilla, políticament més estable i amb èxits en algunes “polítiques sectorials”, ha fracassat, tanmateix, en la conducció de la “política general” del país. S’imposa un període de reflexió a ERC que hauria de concloure amb conclusions clares de caràcter programàtic, organitzatiu i estratègic, tant en relació a possibles acords amb el govern de CiU com en relació a la tasca d’oposició.
El cas del PSC és el més sagnant. La seva ha sigut una derrota contundent. Sense pal·liatius. El partit ha estat el més afectat per l’adversa sentència del Tribunal Constitucional. Fa temps que es tracta d’un partit trist. Un partit sense lideratge polític, sense expectatives i sense un programa ambiciós de futur. Un partit en les antípodes de generar entusiasme. Els sectors catalanistes del seu electorat s’han quedat sense arguments. D’una banda, el 25 diputats del partit al parlament central, que haurien pogut ser decisius, han mostrat tenir una efectivitat nul·la en la defensa dels valors i interessos del país. Son 25 representants muts; que no es fan valer. D’altra banda, l’aposta del partit per seguir mantenint un difús federalisme, que mai han concretat i del que mai han explicat com s’aconseguirà, s’ha tornat una perspectiva obsoleta desprès de la sentència del TC. El federalisme del PSC és avui mera retòrica buida. Els seus dirigents haurien de trencar amb les seves dependències mentals. Haurien de fer-se grans. Actualment el PSC és un partit que empetiteix Catalunya. Un partit que, de tenir èxit, conduiria al país a una decadència indolora. El PSC està en una cruïlla: ha de decidir si en temes d’estat i internacionals vol seguir sent una mera secció “regional”, o si es desmarca del profund nacionalisme espanyol i de la visió jacobina que presideixen les idees, la cultura política i els comportaments del PSOE.