A la vida política sorgeixen situacions perverses. Son aquelles que a cap de les parts implicades no li sembla convenient arribar però que acaben precipitant-se per desconfiances, afanys de protagonisme, interessos secundaris, rivalitats personals o de partit, etc.
Algunes d’aquestes perversitats presideixen les “unilateralitats” a l’estat espanyol, la Unió Europea i Catalunya. Sabem del desinterès que l’estat te per acomodar un pluralisme nacional i lingüístic que mai no ha fet seu. Es tracta d’un pluralisme que es vist com una molèstia per bona part de les institucions i organitzacions de l’estat. Especialment per part del “Deep State” format per la cúpula del poder judicial (TC, TS, CGPJ, Fiscalia), alts càrrecs dels Ministeris, majoria de partits d’àmbit estatal, etc. La cúpula judicial, per exemple, mostra comportaments clars de manca d’imparcialitat (més que de manca d’independència). De fet, és tan independent que sovint ho és respecte a la democràcia liberal (tal com aquesta s’entén en contexts civilitzats).
Amplis sectors del “Deep State” defensen posicions unilaterals que incentiven posicions unilaterals simètriques en institucions i actors de Catalunya. Pot superar-se aquesta doble unilateralitat a partir de la intervenció de tercers actors internacionals?. Centrem-nos en la UE.
Hi hauria com a mínim dues vies per fer-ho.
1. Establir una política europea, avui inexistent, sobre l’autodeterminació de les minories nacionals. És la via defensada en l’informe presentat en el Comitè nord-americà d’Assumptes Exteriors per P. Williams (American University, 2016): Establint un Marc Estratègic per Abordar el Conflicte entre Sobirania i Auto-determinació: Sobirania Guanyada. Curiosament, un article previ escrit pel mateix autor juntament amb R. Mansoor es titulava: “Com els votants de Catalunya poden canviar Europa” (2014).
La conclusió de l’informe estableix que “per tal de promoure l’estabilitat ... és imperatiu que quan s’aborda l’autodeterminació nacional, els Estats Units canviïn d’una política que només emfatitza l’estabilitat i l’estatus quo de les fronteres actuals a una altra de sobirania guanyada”. L’informe aconsella als Estats Units adoptar una política molt més flexible respecte a les aspiracions dels moviments nacionals d’auto-determinació.
Aquesta podria ser una perspectiva racional, però és realista?. Crec que no. En la profunda crisi en que viu la UE, amb moviments populistes de dreta i d’esquerra, una greu manca de projecte i de lideratge, el tema irresolt dels immigrants i refugiats, etc, introduir aquesta perspectiva esdevé quasi un impossible en una organització que és un club d’estats. Així, el missatge que arriba d’Europa a les minories nacionals és clar: si vostè vol ser un actor europeu necessita ser un estat, tenir una cadira en el Consell i en la Comissió. Amb la seva passivitat i inoperància, la UE també incentiva que el moviment català a favor de l’autodeterminació sigui unilateral.
2. La segona via consistiria en transformar un procés d’autodeterminació “externa” (secessió d’un territori per constituir un estat independent), en un procés d’autodeterminació “interna” (separació d’un territori dins de les fronteres establertes). Va ser el cas de Massachusetts i Maine als USA o el dels cantons suïssos del Jura i Berna.
Naturalment això implicaria que la UE es transformés prèviament en una entitat federal o quasi federal per tal de procedir a una revisió de les seves “fronteres internes” (Requejo-Nagel, 2018). De nou, és aquesta una perspectiva realista a la UE actual?. La resposta torna a ser negativa per raons semblants a les anteriors.
Així, la conclusió sobre la possibilitat de sortir d’aquest pervers triple joc d’unilateralitats és escèptica. Es sabut que el dret internacional no facilita processos de secessió, però també es sabut que tampoc els prohibeix. El principi d’integritat territorial contingut en normes internacionals es refereix a la no intromissió d’un estat en els assumptes d’un altre, no al cas de secessions en un estat.
La realitat política no és allò que les normes jurídiques diuen que és la realitat política. Aquesta última està en part conformada per les normes, però és la que és, diguin el que diguin les normes. Quan aquestes últimes son ineficients o poc adequades cal canviar-les. I per fer-ho, cal procedir a un acord polític previ entre les parts implicades basat en una negociació “de bona fe” en termes d’igualtat entre majoria i minories nacionals, tal com exigeix el conegut dictamen del Tribunal Suprem de Canadà (1998) sobre la secessió de Quebec. Un acord polític. Les normes jurídiques han de venir desprès, no abans.
Si a tot això hi afegim el tema dels presos i exiliats, el panorama apareix temporalment bloquejat. No es pot superar el problema de fons fent comèdia de “diàlegs” superficials. Davant dels matrimonis forçats, un divorci forçat sempre serà una sortida potencial. Recordin allò de que “qui ha fracassat en tots els adéus no pot esperar gran cosa dels retrobaments” (M. Kundera), i allò altra de que “hi ha matrimonis que acaben bé, mentre que altres duren tota la vida” (Woody Allen).