Quan els jutges fan política, rebreguen la semàntica, obliden “l’esperit de les lleis” i mostren les seves ignoràncies. Quan els jutges fan política es converteixen en mals jutges i en pèssims polítics.
“Manca política” es diu, però també sobren jutges fent-la. El cas Llarena no constitueix un bolet aïllat. Més aviat exemplifica el bosc de problemes estructurals del sistema polític espanyol. Entre aquests problemes en destaquen tres, que enumero en ordre de creixent dificultat de solució.
1. Un estat de dret degradat.
Els esdeveniments dels darrers mesos han mostrat un estat que soscava llibertats i drets fonamentals (llibertat d’expressió, llibertat ideològica, presumpció d’innocència); un estat que entra en l’autonomia parlamentària i vulnera drets dels diputats i dels representats provocant inseguretat jurídica; un estat sense separació real de poders; un estat amb un poder judicial hereu del franquisme que fa el ridícul a Europa, distorsiona el sentit de les paraules (“terrorisme”, “rebel·lió”, “violència”), s’inventa delictes, argumenta amb una notòria pobresa intel·lectual i vulnera la seva suposada imparcialitat; un estat que practica la guerra bruta amb actuacions pròpies d’organitzacions mafioses en un context d’auto-impunitat penal; un estat amb escandalosos índexs de corrupció; un estat en el que el frau fiscal es situa al voltant del doble de la mitja de la UE; un estat amb un monarca, molt mal assessorat, convertit en titella de les forces més reaccionaries (“a por ellos”); un estat caracteritzat per la seva creixent política repressiva. Aquesta llista no pretén ser exhaustiva, però crec que es suficient com a mostra de la degradació de l’estat de dret. Fa vergonya descriure l’estat espanyol en àmbits internacionals.
2. Una democràcia que rebutja el pluralisme nacional de la societat espanyola.
L’estat mai ha fet seu, tampoc en la Constitució de 1978, el pluralisme nacional (i lingüístic) de la societat espanyola. Es tracta d’una societat que a l’igual que la britànica, la belga o la canadenca, mostra una “diversitat profunda” en les característiques nacionals dels seus ciutadans. Tanmateix, aquesta diversitat mai ha tractat d’acomodar-se equitativament en una democràcia liberal de caràcter plurinacional. Aquest és un tema amb unes profundes arrels històriques i ètiques. Sense reconeixement del pluralisme nacional i sense la seva acomodació efectiva en els drets, els símbols, les institucions, uns autogoverns de qualitat i en la projecció exterior mai quedarà encarrilada, no dic ja solucionada, una gestió civilitzada del tema nacional-territorial de l’estat. Per fer-ho caldrien canvis molt profunds. Uns canvis que crec que només s’incentivarien si venen avalats per actors europeus o internacionals. La raó bàsica d’això ve de la mà del tercer problema.
3. Una cultura política basada en un nacionalisme preliberal d’estat (un nacionalisme d’imperialistes sense imperi).
Aquest és un tema de marcs mentals. Tots els estats son nacionalistes (i amb ells, els seus partits i les seves institucions). No hi ha excepcions al món. Però hi ha maneres i maneres de ser nacionalista. Durant l’època contemporània, l’estat espanyol ha tingut una cultura liberal dèbil, una cultural federal molt precària i una cultura plurinacional inexistent. El nacionalisme espanyol mostra unes arrels autoritàries de caràcter preliberal encara vinculades a concepcions, llenguatges, valors i reconstruccions històriques de la “España imperial”. De fet, tots els territoris que l’estat va perdre, des de Mèxic i Argentina fins a Cuba i Filipines, varen haver d’independitzar-se a partir de guerres. La cultura política espanyola reflecteix un profund rebuig a l’acceptació de la diferència i del pacte, així com un autoritarisme que en la dreta està imbuït de valors reaccionaris i en l’esquerra d’un esperit jacobí molt poc congruent amb una democràcia i un estat de dret d’una societat plurinacional del segle XXI. Els marcs mentals de la majoria de ciutadans de Catalunya és molt diferent. És un altre país.
Hi ha altres problemes, naturalment, especialment en l’àmbit econòmic: dèficit fiscal acumulat de més de 200.000 milions d’euros (dades del govern central), manca crònica d’inversions i infraestructures, etc. Però els tres problemes descrits son més profunds i tenen conseqüències més perverses per la democràcia i l’estat de dret.
El tercer problema esmentat, impossible de solucionar a curt termini, dificulta una solució del segon, el qual, els partits híper-nacionalistes espanyols (PP. PSOE i C’s) ni tan sols plantegen, i ambdós problemes precipiten en el primer.
El sistema polític espanyol mostra diverses aluminosis estructurals. Les bases per la demolició de l’edifici estan posades. L’estat de les autonomies resulta actualment un plantejament infantil. O es fan profundes reformes en els àmbits del reconeixement i de l’acomodació político-constitucional del pluralisme nacional de l’estat -possibilitats: un model confederal o un model de federalisme plurinacional- o la independència de Catalunya serà inevitable. Avui els enganys resulten ja impossibles. Temps al temps.