Des dels anys vuitanta s’ha produït un canvi d’hegemonia en matèria socioeconòmica. Les dècades anteriors foren protagonitzades per l’èxit de la socialdemocràcia, els estats de benestar i les polítiques econòmiques redistributives dites “keynesianes” (a vegades allunyades del que Keynes deia, per exemple, quan insistia en que els pressupostos han de ser equilibrats). Es tracta de polítiques que, en termes generals, foren mantingudes en aquest període pels governs de centredreta quan arribaven al poder.
Per contra, en les darreres quatre dècades s’ha anant imposant, amb intensitats diferents, la visió socioeconòmica més conservadora mantinguda per partits de centredreta, un gir també mantingut pels partits socialdemòcrates. En aquest període, l’intervencionisme socioeconòmic propugnat per Keynes (1883-1946) va passar de ser considerat una estrella rutilant en el cantó de les solucions a ser presentat com l’origen dels problemes del capitalisme. L’escola de Chicago i el consens de Washington passaren a ocupar els papers protagonistes tant als governs com a les universitats.
La crisi econòmica i financera iniciada l’any 2007 agafà als experts per sorpresa. En els anys anteriors, bona part dels actors econòmics confongueren la incertesa de futur amb el risc, pressuposant que aquest últim es podia calcular “racionalment”. Les polítiques de desregulació impulsades des de la presidència americana de Clinton en els anys noranta es revelaren nefastes. En el moment de proposar solucions a la crisis, diversos premis Nobel d’economia han recomanat mesures no només diferents, sinó contradictòries. Predomini del desconcert.
En aquest context el pensament de Keynes ha quedat reivindicat, com a mínim parcialment. L’economista britànic ens venia a dir que cal que els especialistes analitzin sempre les tensions entre la llibertat individual, l’eficiència econòmica i la justícia social, i que, a més, siguin sensibles als canvis que esdevenen en el món empíric. Aquells tres components son tots convenients, però sovint presenten incompatibilitats pràctiques entre sí.
D’una manera que pot sorprendre als amants de veure el món en termes binaris senzills del tipus dreta-esquerra, conservador-progressista, bons-dolents, etc, el capitalisme és vist per Keynes com un sistema alhora immoral i ineficient. Però augura que cal salvar-lo, ja que les alternatives son encara menys atractives.
Keynes no era un socialista, sinó un liberal reformista impulsat per una actitud moral de fons a favor d’un benestar que permetés als individus viure unes vides dignes. En les seves anàlisis hi ha una actitud ètica inherent. Cal combatre no només la inflació, l’atur i la pobresa, sinó també les desigualtats. Hi ha bastants coses no econòmiques que influeixen l’economia, així com variables polítiques i psicològiques bastant incontrolables que fan difícils els càlculs sobre els “costos racionals” dels escenaris de futur. Matematitzar resulta sovint útil, però les complexes realitats humanes no son mai del tot matematitzables.
Avui Keynes passa per ser més d’esquerres del que en realitat era, potser per la senzilla raó que moltes vegades els morts acostumen a ser col·locats més a l’esquerra que els vius .... perquè la vida presenta components que son inequívocament de dretes (en l’àmbit de les idees polítiques, li va passar una cosa semblant a Eduard Bernstein en el si de la socialdemocràcia alemanya de començaments del segle XX). La projecció de les actituds analítiques de Keynes caldria veure-les avui actuant en l’àmbit internacional, sortint del marc encara estatal de l’autor de la Teoria General de l’ocupació, l’interès i el diner (1936)
La veritat es que els humans no entenem gaire el complicat món interconnectat que hem creat a través dels intercanvis, la creació del diner, el comerç, la banca, les inversions transnacionals, etc. Alan Greenspan, antic president de la reserva federal dels Estats Units, afirmava que “el mercat és massa complex com perquè el puguem entendre”. Tot un avís pels economistes acadèmics obesionats per la racionalitat, un perfil que Keynes no va tenir.
Malgrat la forta incidència de la crisi econòmica i financera actual, no hi ha garanties que en el pròxim futur no es torni a repetir per causes semblants (Sobre aquests temes els hi recomano una publicació recent feta amb rigor i estil divulgatiu per Miquel Rubirola: Keynesianismos, Tibidabo edicions, 2017).
Si a la manca de certeses sobre el nostre coneixement de les realitats socioeconòmiques hi juxtaposem la reiterada incapacitat de calcular les conseqüències pràctiques de les decisions polítiques, la diversitat de contexts empírics, i un inevitable pluralisme sobre, per exemple, quines desigualtats poden considerar-se justes o legítimes –hi ha diferents teories de la justícia socioeconòmica-, ens adonarem de les dificultats que té pretendre estar molt segurs de les nostres idees. Bertrand Russell expressava una cosa semblant quan deia “