Els humans vivim la vida embriagats de llenguatge. Des de petits col·leccionem paraules, que no son sinó abstraccions només llunyanament relacionades amb la realitat del món. En general ens falla l’autopercepció. Quan no estem atents, que és quasi sempre, la imatge que ens retornen els nostres miralls lingüístics acostuma a ser tan complaent com irreal. El llenguatge és el nostre alcohol, la nostra droga permanent.
La ciència, un pensament crític sempre provisional, és de les coses més serioses que els humans hem sabut establir. La física ens dona algunes claus per entendre el món una mica millor, mentre que les neurociències ens ajuden a comprendre la nostra posició en el seu interior.
D’una banda, els humans creiem que captem el món més o menys tal com és a partir dels nostres sentits. Formes, colors, dimensions serien atributs d’un món que sovint creiem ingènuament que tenim epistemològicament controlat. Tanmateix, sabem que l’evolució ens ha procurat uns sentits per anar tirant, però que resulten molt limitats. Veiem gràcies a la forma d’energia electromagnètica que anomenem llum, de la qual els nostres ulls només capten unes freqüències molt limitades. El mateix passa amb la resta dels nostres sentits. Així, només som capaços de copsar un espectre també petit de freqüències de so, mentre que les nostres capacitats olfactives son simplement ridícules comparades amb les d’altres mamífers (que també son limitades). De fet, avancem per les places, camins i carrers de la nostra realitat quotidiana com ho fa una persona pràcticament cega, sorda i sense cap olfacte pels carrers d’una gran ciutat. Els humans som uns exiliats de la realitat.
Això sí, no som muts. Som intrínsecament xerraires. Constantment estem proposant ficcions a través d’uns llenguatges que hem inventat i en els que dipositem una confiança descriptiva digna de millor causa. A més de cecs i sords avancem embriagats de paraules. No captem més que una part molt petita de la realitat, i ho fem my way, a la nostra manera, però igual que els borratxos creiem que tenim una gran clarividència sobre el món que ens envolta, que el captem fins i tot en els seus sofisticats matisos interiors. Les nostres neurones i les nostres paraules ens faciliten viure en un món d’al·lucinació. I ja se sap que mentre dura la borratxera normalment tendim a passar-nos-ho bé.
D’altra banda, la física ens informa sobre la precarietat de les idees intuïtives que tenim sobre la matèria, l’espai i el temps. Els nostres cervells macroscòpics ens fan percebre que espai i temps son dues realitats separades, que la realitat és un continu i que els objectes son sòlids. Doncs sembla que de tot això, res de res. També meres al·lucinacions basades en el fet de que ens movem com tortugues respecte a la velocitat de la llum, que ens sembla rapidíssima, però que també es molt lenta a escala de l’univers. Es tracta d’al·lucinacions que ens fan creure que els objectes son sòlids i continus malgrat sabem que quasi tota la realitat és un buit en el que ones i partícules ballen, interactuen i “col·lapsen” quan les observem. En termes físics, ser “realista” és avui estar a prop de la bogeria. L’art abstracte és més naturalista que l’art figuratiu.
Em poden dir vostès, sí, això ens diu la ciència, però per la nostra vida “normal” no ens fa falta saber res de tot això. I si ho sabem no ens fa falta que hi donem gaires voltes. Ni tan sols importa saber que ens enganyem pensant que la realitat és això que captem pels sentits. Com es tracta d’un autoengany convincent i que ens afecta a tots no hi ha per què preocupar-se. Podem seguir jugant a fer veure que el món és com se’ns apareix. Bé, és una possibilitat. Tanmateix, es tracta d’una possibilitat que arrossega un sentiment de decepció intel·lectual permanent. Perquè no es tracta només que els sentits que hem heretat evolutivament siguin precaris però que després ho puguem arreglar a través d’un cervell potent que ens permet arribar al moll de l’os de la realitat. No, també sabem que el cervell humà té bastant de nyap.
Es tracta d’un objecte sorprenentment complex. Tanmateix, no deixa de ser un producte fet a empentes i rodolons a través del temps, una estructura de fet bastant burda des del punt de vista funcional. Les neurones son una petita meravella energèticament eficient. Però, en estar connectades a través d’espais sinàptics i substancies transmissores bastant precàries, al final esdevenen unes solucions que perden informació i energia durant la transmissió. Els humans, per exemple, recordem poc i malament (cosa que a vegades resulta molt útil: la felicitat consisteix sovint en tenir bona salut i mala memòria). Però els nostres cervells son en conjunt força ineficients.
L’evolució ha avançat per passos. Tenim un cervell establert en diverses etapes evolutives que reaccionen de manera diferent als estímuls i que sovint entren en conflicte. I avui sabem que la part racional sovint no és la més eficient en el moment de prendre decisions. La lògica i les matemàtiques acostumen a suposar dificultats greus per una majoria dels autoanomenats, irònicament, “sapiens”. Potser això explica que els humans puguem ser tan sofisticats en el moment de crear simfonies o elaborades teories científiques o filosòfiques, i alhora tan crèduls en relació a les surrealistes ficcions que proposen les religions o altres tipus d’ideologies. Resulta fàcil enganyar als humans. La creativitat humana corre paral·lela a la seva inherent i repetida estupidesa. Acostumem a ser uns escèptics i uns crítics molt deficients.
Virginia Wolf comenta l’Alicia de Lewis Carroll dient: “Ser nen és ser molt literal; és trobar-ho tot tan estrany que res no et sorprèn”. En relació a la realitat, inclosa la nostra, no deixarem mai de ser nens. Uns nens que disposen d’un cervell que és un nyap evolutiu meravellós.