Els actors polítics de les democràcies sempre parlen del futur. És un discurs construït sovint en termes d’una projecció millorada del present que inclou almenys una de dues preconcepcions: la història té un caràcter obert i algun significat final. Son dues idees independents. La primera no implica la segona ni a l’inrevés. La historia pot ser oberta sense que tingui cap significat. En biologia evolutiva sabem que és així.
Els grecs antics pensaven de manera diferent. Veien els seus règims polítics com una successió de cicles entre monarquia, aristocràcia, democràcia i les seves degeneracions corruptes (tirania, oligarquia-plutocràcia i democràcia extrema-demagògia). La democràcia només era una fase d’un cicle que recomençaria en el futur. Així, per Plató la democràcia constituia el pitjor dels bons sistemes de govern i el millor entre els corruptes. Tucídides esmenta elements d’aquesta concepció a la Historia de la guerra del Peloponès, un llibre que crec que tots els politòlegs, científics socials i analistes haurien d’entendre bé. Posteriorment, Plató i Aristòtil establirien la versió canònica de la teoria dels cicles i Polibi la desenvoluparia en el context de la República romana.
Aquests autors partien d’una noció interessant: la història i la política porten sempre el segell de la imperfecció humana. No acostumaven a defensar antropologies optimistes basades en sentimentalismes, ficcions morals o paradisos de futur. Eren profundament realistes. Miraven el món de front. Sabien el paper que juguen les passions, els interessos, l’afany de poder i les identitats col·lectives en els afers humans. Reconeixien la facilitat humana per deixar-se enganyar (Herodot) i desconfiaven de l’ús de les institucions de poder amb independència de qui l’exercís (constitucions). En general eren aliens a la idea de que la història pogués tenir un futur exuberant de justícia. Això constituïa per ells una idea estranya, quasi incomprensible. La vida és inseparable del mal i de les injustícies. I a escala individual és sempre una realitat efímera. En paraules de Píndar: “Breu és el temps de creixement de l’alegria pels mortals (...). Coses d’un dia!. El que som i el que no som. L’home és el somni d’una ombra”.
Amb el triomf del cristianisme en l’etapa final de l’Imperi romà les concepcions canvien. La història, es diu, te sentit, te un principi i un final. A partir d’aquí apareixen diverses filosofies “optimistes” de la història, des de milenarismes religiosos fins a versions secularitzades del “progrés”.
Ser “progressista” resulta ambigu, depèn de la noció de progrés que es defensa. Vist amb ulls actuals, si com també sabia Kant i mostra la història el mal resulta inextirpable dels humans, el “progrés” caldrà basar-lo més en el millorament de les institucions que en el millorament dels individus. L’optimisme esdevé més polític que moral. El liberalisme democràtic, hereu dels clàssics grecs i romans, així com de Maquiavel, Erasme, Montaigne o Shakespeare ha aportat millors institucions i procediments de control del poder que altres sistemes alternatius (drets i llibertats, separació i divisió territorial de poders, eleccions competitives, representació, principi de legalitat, etc). La seva superioritat emancipadora no és tant sobre ideals, sinó sobretot de caire pràctic, institucional.
En termes de futur les democràcies liberals actuals tenen diversos reptes. Un d’ells afecta l’àmbit socioeconòmic (pobresa, desigualtats i ecologia en un context de globalització, inestabilitat internacional i migracions). La lògica dels mercats queda bastant per sobre de la lògica democràtica dels estats.
A mig termini les previsions econòmiques (FMI) vaticinen un creixement molt lent a escala global. A occident les entitats financeres es mouen amb l’expectativa de tipus d’interès baixos en els propers deu anys. I els bancs centrals, inclosos el BCE i la Reserva Federal americana, es mostren desorientats davant la poca eficiència de les seves mesures. En el cas espanyol, la crisi actual ha provocat un ràpid augment de les desigualtats, fins al punt que avui és un dels estats més desiguals de la Unió Europea. Tant l’índex Gini com la diferència entre el quintil més ric i el més pobre mostren que les distàncies de renda han augmentat considerablement. I segueixen augmentant en contrast amb la situació d’altres estats. Els segments de menys renda s’han empobrit amb rapidesa. Unes deficients polítiques fiscals centralitzades i una reforma laboral conservadora estan a la base d’aquesta manca d’eficiència i d’equitat.
D’altra banda, el frau fiscal es calcula el doble de la mitja europea. I les xifres oficials no poden amagar uns greus índexs d’atur estructural (al voltant del 20%) malgrat que no inclouen les persones excloses de les prestacions (ni l’economia submergida del mercat de treball)
Davant d’aquest panorama poc engrescador l’aparició de notícies com els “papers de Panamà” reforça encara més la desconfiança i la percepció d’impunitat dels sectors empresarials i financers. Una percepció que sumada a potencials respostes emotives davant de temes com la immigració i la manca real d’expectatives de molts ciutadans suposen un caldo de cultiu per populismes de signe divers. Les mesures redistributives no cal fer-les necessàriament per solidaritat moral sinó per estabilitat política. El populisme pot recórrer properament Europa. De fet, ja ha començat a fer-ho.
Avui no estem situats en la concepció realista però estàtica dels grecs antics sinó en una concepció oberta i dinàmica que no té cap sentit predeterminat. Hi ha evolució política, social i cultural, però en el futur no espera cap paradís inevitable de justícia social, nacional o cultural. Aquestes justícies cal guanyar-les des de la societat i des d’uns drets i d’unes institucions liberal-democràtiques que, de moment, son el millor que ha inventat la humanitat en l’àmbit polític per controlar-se a si mateixa. Crec que a Tucídides li agradarien.