ferranrequejo publicat el 22-febrero-2016 18:44
La UE es va construir després que dues guerres mundials assolaren el continent. En els temps de la seva fundació, ara fa uns 60 anys, la vocació europea no va ser construir una altra potència decimonònica sinó una entitat que evités una nova confrontació bèl·lica i es transformés en un actor integrat internament i amb un important pes internacional.
L’èxit de la UE en el manteniment de la pau interna resulta incontestable, així com haver estat una bona opció en termes de mercat compartit. Tanmateix, el procés europeu s’està fent des d’unes bases que a la pràctica impedeixen fer allò que es diu defensar. Hi ha una gran distància entre el que la UE diu i el que realment es comprova que fa. Vol ser una organització postnacional però segueix ancorada en una lògica merament interestatal. Mostra una voluntat de legitimar-se a través de l’apel·lació a uns valors morals molt abstractes, però mostra repetidament a la pràctica un decepcionant conjunt d’universalismes de barri.
Avui sembla clar que la ampliació de la UE fins als 28 socis actuals s’ha fet precipitadament. Es tracta d’un procés que ha resultat contradictori amb l’objectiu de construir una integració econòmica y política travada. El resultat és una organització que vol ser innovadora, però que ha esdevingut molt barroca en la seva legislació, institucions i procediments, des de clars dèficits d’operativitat i de legitimació.
La UE s’ha convertit en una organització que diu anhelar un futur davant del qual no deixa de posar inconvenients pràctics. Malgrat la seva habitual retòrica de grans paraules, les perspectives de la UE resulten actualment poc clares tant a nivell intern com a nivell internacional.
En termes institucionals, sobra burocràcia i falta govern. Sobren dèficits de legitimitat i falten projectes d’integració i de lideratge col·lectiu. Sobra Consell i falta Comissió. Sobren requeriments d’unanimitat en el Consell i falta una Comissió legitimada en termes democràtics i electorals i a la que es pugui qualificar de Govern comunitari.
També sembla clar que la unió monetària s’ha fet irracionalment en no poder comptar amb altres regulacions comuns prèvies en els àmbits polític i fiscal. Sobren dogmatismes en els objectius del deute i del dèficit i falten una fiscalitat comuna i un volum pressupostari (la xifra actual al voltant de l’1% del PIB resulta ridícula tenint en compte els objectius dels Tractats) .
També cal replantejar la política internacional de la Unió. Les expectatives que alguns preveien a inicis dels anys noranta no s’han complert. De la bipolaritat de la guerra freda s’ha passat a una multipolaritat en construcció de la que encara no sabem de quants pols consta ni el seu pes relatiu. S’han comés errors estratègics. Pel flanc oriental, per exemple, no s’ha produït la dilució progressiva de l’especificitat de Rússia com a potència ni la seva creixent integració en la lògica occidental. El miratge va durar només una dècada. Malgrat les seves dificultats internes, Rússia torna a ser avui una potencia que reivindica el seu paper hegemònic o influent a territoris d’Ucraïna, del Càucas, de l’Àsia central, així com a Síria i l’Orient Mitjà.
El fracàs i la inoperància de la UE resulten escandalosos en el tema actual dels refugiats. Es tracta d’una qüestió que fa sentir vergonya a molts ciutadans europeus quan, indignadament atònits, veuen unes imatges dramàtiques de famílies que fugen d’una guerra (Síria) que occident ha estat incapaç de gestionar. Unes imatges que reflecteixen una manca de voluntat de decisió (tant de la UE com de bona part dels estats membres).
El contrast entre el nombre de refugiats que es diu que s’acollirà i les ridícules xifres que arriben als estats membres (de l’ordre de 400 vegades menys) semblen fins i tot increïbles pel cinisme que suposen. I es repeteix una estratègia pràctica: primer mostrar indiferència i una clara manca de decisió i energia deixant passar temps a veure si el tema es dilueix; posteriorment, quan es veu que el tema va amplificant-se s’escenifica un acord d’ajudes econòmiques; finalment, les ajudes que acaben arribant son molt més escasses i es gestionen amb problemes d’eficàcia i d’eficiència.
A més, els estats membres orientals ni tan sols fan cas a les tímides posicions de la Comissió. Schengen en perill. I l’extrema dreta reforçant-se en bona part dels estats. Sense política col·lectiva mana el capital a escala internacional i els provincianismes parroquials a escala d’estats membres.
La manca de pes converteix a la UE en un actor internacional decebedor. No resulta estrany que a les cancelleries i ambients diplomàtics del món s’expliquin acudits sobre la UE. L’entusiasme entorn la UE fa anys que s’està diluint i les esperances d’esdevenir un referent internacional s’estan evaporant. La Unió no disposa avui d’un projecte de reforma. I els europeistes no tenim líders. A curt termini no hi ha massa motius per un optimisme racional.