Les revolucions anglesa, americana i francesa dels segles XVII i XVIII varen suposar un canvi decisiu en les relacions polítiques entre les institucions de poder i la població. L’establiment de constitucions escrites, de llistes de drets i llibertats, així com de tècniques de limitació del poder –separació de poders, principi de legalitat, eleccions competitives, en el seu cas, federalisme, etc- conformen el nucli del que després s’ha desenvolupat en els estats democràtics i socials de dret dels segles XX i XXI. Es tracta d’una sèrie de canvis emancipadors que convertiren els antics súbdits de les monarquies europees en ciutadans -en el cas americà a través d’una guerra de secessió respecte a la corona britànica.
El concepte modern de ciutadania s’instal·là, així, en el cor mateix de la legitimitat política dels sistemes liberal-democràtics. D’altra banda, el nacionalisme sorgí en paral·lel al concepte de ciutadania. Les revolucions francesa i americana consolidaren la “nació de ciutadans”. L’expressió “We the people” refereix usualment a ciutadans d’estats concrets. De fet, els estats no han deixat de ser agències nacionalistes durant tota l’època contemporània. Tots els estats son nacionalistes. Un fet que arrossega llums i ombres en termes d’emancipació quan les societats son molt més plurals que el que pressuposen les concepcions liberals, democràtiques i socialistes tradicionals.
En el cas de les societats plurinacionals, les llums emancipadores del liberalisme democràtic clàssic arrosseguen l’ombra d’una voluntat d’homogeneïtzació cultural i d’uniformisme nacional per part de les institucions dels estats. Una voluntat que a la pràctica juga en contra d’aspectes clau de l’emancipació dels ciutadans amb trets nacionals i culturals diferents als de les majories. Els Estats Units i França presenten aspectes que no resulten precisament elogiables sobre el tractament dispensat a les minories ètniques, nacionals o culturals durant els últims 225 anys.
Els estats de dret han significat una conquesta indiscutible. Però el “progrés” sempre inclou costos, especialment pels “pitjors situats” de les societats, ja sigui en termes socioeconòmics o en termes nacionals i culturals (que son dos grups de ciutadans no necessàriament coincidents). Aquest és un tema que ha esdevingut rellevant en la teoria política de les tres últimes dècades. Alguns, però, sembla que encara no se n’han assabentat.
Marguerite Yourcenar imagina de manera magnífica les reflexions racionalment escèptiques de l’emperador romà Adrià sobre la funció i conseqüències negatives que tenen a vegades les lleis: “Haig de confessar –diu Adrià- que crec poc en les lleis. Si son massa dures, se les transgredeix amb raó. Si son massa complicades, l’ ingeni humà troba fàcilment la manera de lliscar entre les muralles d’aquesta xarxa tan fràgil (...) Les més remotes participen del salvatgisme que s’esforçaven a corregir, les més venerables segueixen essent un producte de la força (...) Canvien menys ràpidament que els costums; perilloses quan queden per darrera d’aquestes últimes, ho son encara més quan pretenen precedir-les” (M. Yourcenar, Memòries d’Adrià).
En el cas concret de l’estat de dret espanyol, la decepció és constant i permanent. Es tracta d’un “estat de dret” en el que brilla repetidament l’absència d’una separació real de poders, en el que el teòric àrbitre –el Tribunal Constitucional- està presidit per un militant del partit que governa, en el que els índexs de corrupció dels principals partits són molt alts en relació a altres democràcies, en el que acusacions polítiques i periodístiques falses i difamatòries queden sense cap tipus de sanció, en el que hi ha incompliments constants del govern central sobre pactes i compromisos contrets prèviament, en el que el frau fiscal és el doble de la mitja europea, etc. L’estat de dret espanyol és molt antiquat en termes liberal-democràtic. És un estat de dret tort.
Tot això amenitzat amb casos tan edificants com els de Bankia, Castor (crec que la ciutadania hauria de negar-se a pagar la compensació a aquesta empresa) o amb declaracions d’alguns dirigents polítics que mostren un contrastada profunditat analítica i grans coneixements històrics quan afirmen, “sense complexos” i amb una contundència digna millor causa, tal com recordava recentment Joan Culla, que “Espanya es la nación más antigua de Europa” o que “el Estado de las autonomías és el más descentralizado del mundo”. Es tracta d’asseveracions ridícules, dignes d’estudiants que suspenen també al setembre i que fan riure repetidament fins a l’èxtasi als acadèmics estrangers que coneixen la realitat del país.
Això de seguir inserits coactivament en l’estat espanyol és francament molt pesat. La història liberal-democràtica espanyola és una història trista. Trista i convulsament autoritària. Tenyida encara avui d’actituds i d’estils predemocràtics. En els fets i en les paraules. Ombres sobre ombres. Mentre les coses no canviïn radicalment, els costos de la dependència (de la no independència) són i seguiran essent molt alts per la majoria de ciutadans de Catalunya. És difícil, pràcticament impossible arreu del món, que molts ciutadans facin seva una Constitució que s’interpreta sistemàticament en contra de la realitat i de les aspiracions de la majoria d’una entitat nacional, i on sistemàticament les institucions de l’estat mostren una vocació d’ofec econòmic, de recentralització de competències, de distribucions pressupostàries i d’infraestructures discriminatòries, de manca de reconeixement de la diversitat nacional i lingüística, etc.
En els propers mesos caldrà desenvolupar tres coses: 1) molta racionalitat des de la direcció política i social del procés polític actual, 2) un intensa política d’internacionalització, i 3) mantenir la intensitat i l’exemplaritat de la mobilització ciutadana realitzada fins ara. El 2015 pot ser un any clau. Pels catalans d’ara i pels del futur.