La socialdemocràcia (SD) apareix actualment com un conjunt de partits desconcertats i sense nord. Malgrat les diferències segons països, podem detectar l’existència al menys de tres problemes en la SD europea: un per ser SD, un altre per ser europea, i un altre associat a les ombres, als dèficits, de la seva pròpia tradició. Els tres s’evidencien en aquest context de crisi econòmica i financera.
En primer lloc, la SD mostra avui la manca d’un projecte clar i diferenciat. A principis del segle XX, dirigents de la Segona Internacional varen qüestionar la via revolucionària del marxisme “ortodox”, apostant per una via reformista dins dels sistemes parlamentaris. Eduard Bernstein fou el teòric principal de l’anomenat, pels seus contraris, “revisionisme” –la posició que volia revisar, és a dir, tornar a mirar, les principals tesis del marxisme revolucionari. Malgrat Bernstein va ser expulsat de l’organització, al final fou el seu socialisme reformista i democràtic, i no Marx, el triomfador entre els partits SD dels països europeus occidentals.
El gran moment de la SD va ser la segona postguerra, especialment fins mitjans dels anys 70. El producte estrella: els estats de benestar (EB). Malgrat que també hi varen participar partits demòcrata-cristians, social-liberals, conservadors, etc , la SD ha estat la gran valedora dels EB, també en les crisis posteriors. Les polítiques econòmiques basades en la concepció del liberal anglès Keynes, semblaven fer congruents la lògica del creixement amb la lògica de correcció de les desigualtats. Economia i ètica podien anar de la mà. Semblava que s’havia trobat una mena de pedra filosofal del progrés socioeconòmic, un capitalisme social de benestar que millorava la vida de la majoria de la població i facilitava la pau social. El procés coincidia, a més, amb els inicis de la integració europea i amb una clara liberalització dels costums (pràctiques sexuals, feminisme, expansió de la llibertat d’expressió, pèrdua d’influència de les esglésies organitzades, especialment del catolicisme, etc). Així, tot una sèrie d’elements semblaven encaixar en un projecte “progressista”, malgrat no hi hagués cap teoria que donés una explicació global del que estava passant. Els EB impulsats per la SD esdevingueren un model de referència al món.
Però a la vida política quasi res és permanent. Amb les crisi dels anys 70, 90 i, sobretot amb la crisi actual, les posicions de la SD passaren, primer a la defensiva, i després a uns reconeguts desconcert i manca d’iniciativa. Amb la globalització, el “keynesianisme en un sol país” estava mort. I l’emergència de nous fenòmens aliens al paradigma SD –multiculturalitat, nacions sens estat, etc- ha agafat a aquesta tradició sense discurs ni capacitat de reacció. La SD actual té dificultats per mostrar un perfil propi en funció dels valors que històricament l’han impulsat. Uns valors que cal també renovar per sortir de l’economicisme i de l’estatalisme associats a la SD tradicional.
En segon lloc, la SD arrossega els problemes de la manca d’un projecte polític europeu. En termes pràctics, la SD s’ha concretat durant dècades només a escala local, és a dir, estatal. Els “estats de benestar” són això, estats. En la crisi actual, la SD no té respostes quan la Comissió Europea es veu marginada i impotent, amb dirigents volàtils o merament decoratius. És patent la inexistència del govern econòmic europeu que la SD deia impulsar. Resulta urgent una federalització econòmica a Europa: fiscalitat, mercat laboral, unió bancària, un BCE amb atribucions semblants a la Reserva Federal americana. Sense això, el projecte europeu no serà mai creïble ni decisiu en l’escena internacional. Europa hauria de dir què vol ser. Manca un projecte i un missatge clars. Falta política i sobra administració. És un altre indicador d’un desconcert en el que participa la SD.
Finalment, la SD mostra deficiències de “estatalistes” també en el moment de pensar tant la integració internacional com el pluralisme intern dels estats. El seu programa ofereix àrees molt descuidades -multiculturalitat, minories lingüístiques, nacions minoritàries, etc. La SD se sent còmode només amb els nacionalismes d’estat. Però es tracta de partits intel·lectualment mal preparats en el moment d’encarar l’acomodació política de realitats com Escòcia o Catalunya. Mostra una tendència a l’unitarisme, embolicada en conceptes que en el seu dia foren emancipadors, ciutadania, sobirania popular, però que desprès sovint s’han transformat en reaccionaris en marginar el pluralisme intern dels estats empírics.
La SD tradicional ha perdut atractiu. Especialment la de tradició afrancesada (com l’espanyola). Caldrien programes clars de creixement sostenible, de combinació entre mesures ecològiques i energètiques, de protecció “liberal” de la privacitat i de les llibertats individuals i col·lectives, d’aprofundiment del pluralisme i dels drets de les minories, amb una aposta decidida per les institucions internacionals per sobre de sobiranies estatals. La SD catalana hauria d’aprendre a volar sola, i deixar de banda la seva ridícula minoria d’edat i l’obsolet sucursalisme que mostra, tot impulsant Catalunya com una societat de benestar amb personalitat pròpia projectada al món, sense les rèmores d’un estat hostil i d’una SD espanyola molt antiquada en termes liberals, democràtics i de pluralisme.