ferranrequejo publicat el 04-noviembre-2011 07:08
Quan els estats liberals es constituïren al segle XVIII a partir, principalment, de les revolucions americana i francesa, i del procés de reformes instituïdes a Gran Bretanya, adoptaren una sèrie de principis organitzatius dirigits a mantenir uns governs limitats i la protecció de determinats drets individuals. Entre aquests principis hi destaca la llibertat de premsa i d’opinió pública, la qual ha format part des d’aleshores dels principis polítics, primer dels estats liberals de dret i, posteriorment, dels estats liberal-democràtics. L’objectiu bàsic és prevenir el despotisme i el poder arbitrari, de fet, un objectiu perseguit des dels temps de la Grècia clàssica.
Aquestes llibertats requereixen que les opinions sobre els accions de govern siguin “públiques” i puguin ser expressades en qualsevol moment. La Constitució americana ho establí ben aviat en la seva primera esmena. Es tracta de llibertats que permeten a més, que els ciutadans puguin relacionar-se entre ells de manera informada. I això fa, també, que els “representants” polítics mai puguin dir-se a si mateixos que expressen o que coincideixen amb la voluntat popular. Les democràcies liberals separen les dues esferes.
En l’actualitat, les televisions constitueixen peces claus de la llibertat d’informació i d’opinió. Disposar d’una bon sistema de televisions públiques i privades constitueix un element fonamental de la qualitat democràtica d’un país. Catalunya disposa, afortunadament, d’una de les millors televisions públiques europees: TV3. La seva programació mostra un nivell de qualitat que resisteix la comparació amb la d’altres països de la Unió Europea. Resulta obvi que en un context de crisi econòmica, els pressupostos dels serveis públics han d’ajustar-se a la pèrdua d’ingressos procedents tant de les institucions (Parlament-CCMA) com de la publicitat privada.
Resulta sorprenent, però, que des de les institucions públiques no es defensi amb molta més energia una televisió com TV3. Estem parlant d’un dels “havers” clars aconseguits durant els darrers 30 anys en termes de la normalització política i lingüística del país. I estem parlant, com dèiem, d’una institució que contribueix de forma clara a la qualitat de la democràcia a Catalunya. I tot això es fa dins d’un marc constitucional que ha esdevingut bàsicament hostil al país. Els polítics catalans no poden restar tímids o “absents” davant de la ofensiva que s’entreveu per part d’alguns grups mediàtics espanyols. Uns grups que, a l’empara de la nova llei audiovisual de l’estat –que també ha erosionat la posició de TVE- pretenen deslegitimar l’activitat de TV3 amb mers criteris economicistes, fent abstracció de la qualitat dels continguts oferts, de la funció política i social que TV3 fa a Catalunya, i del fet que el preu per habitant és inferior al d’altres televisions europees de qualitat. De la mateixa manera que Catalunya necessita disposar de bones televisions privades pròpies –cal aplaudir l’esforç que està fent darrerament 8TV, és encara més important disposar de televisions públiques de qualitat, com TV3 i la xarxa de televisions locals. I ho és per tal de fer avançar el país en la seva pròpia perspectiva, i no en la de grups mediàtics, generalment molt més mediocres en continguts- i que tenen interessos i estratègies gens connectats amb les necessitats i perspectives del país.
TV3 mostra cada dia que és una institució ben dirigida, que ofereix tot un conjunt de canals i programes que la fan capdavantera en el seu sector i que té una clara projecció de futur. Catalunya necessita la qualitat i professionalitat de TV3. I és obligació dels polítics catalans reforça-la de manera transversal. Es tracta d’una qüestió de país. Un país que ha de navegar en el mar d’un estat creixentment hostil en termes polítics, econòmics, lingüístics i culturals, del que hauríem de desempallegar-nos per tal de tenir una democràcia pròpia de molta més qualitat que en la que estem encara inserits.