spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notes / Últims articles en premsa

   
   
  Cerca   
Article ARA (abril 2015): "Egoistes estúpids"

Els humans no som tan egoistes ni tan racionals com pressuposen algunes teories econòmiques o filosòfiques. A escala individual, sovint actuem més per impulsos i emocions que per càlculs estratègics a partir d’informació solvent. A escala de l’espècie semblaria que els humans hauríem d’estar interessats en propiciar condicions que facilitessin una qualitat de vida a mig termini. Però som éssers de temps curts. Una actitud que avui esdevé molt irracional, especialment en termes ecològics i d’un futur que està tan a prop que ja ha arribat.

Avui son pocs els científics que neguen que la humanitat s’enfronta a importants canvis ambientals relacionats amb l’escalfament global del planeta. La resposta davant d’aquest fet només pot ser col·lectiva, internacional. Tanmateix, fins ara les cimeres ambientals han estat presidides més per la retòrica que per les decisions efectives. Encara som a l’etapa dels discursos.

A la conferència de Copenhage (2009) es va establir l’any 2020 com a límit de l’augment de temperatura, però aquest objectiu ja resulta impossible de ser assolit, tal com ve advertint l’Agència Europea de Medi Ambient. Els estats parlen del que s’ha de fer, però a la pràctica prenen decisions que van en sentit contrari.

De fet, que es detecti un escalfament global no es cap novetat en la història de la terra. En temps passats hi ha hagut altres “canvis climàtics” (i extincions de la vida) per escalfament o refredament a escales bastant més importants que l’actual. Tanmateix, el que ara es nou és la rapidesa en que es produeixen els canvis. I la velocitat importa. Influeix decisivament en les conseqüències pràctiques. Es calcula que el procés actual és com a mínim deu vegades més ràpid que el de la fi de la última glaciació. Veiem algunes dades.

Els gasos d’efecte hivernacle, principalment el CO2 i el metà, segueixen augmentant. També ho fa la desforestació global. L’actual concentració de CO2 a l’atmosfera (unes 400 parts per milió) és la més alta dels darrers 800.000 anys. I la tendència demogràfica de la humanitat és a augmentar, com a mínim fins a mitjans de segle, generant una demanda d’aigua i d’energia que s’afegeix a l’associada al desenvolupament. Alguns estudis solvents preveuen un augment entre 2 i 4 graus de temperatura global mitjana si al 2050 la concentració de CO2 arriba a 500 parts per milió. D’entrada pot no semblar gaire. Tanmateix, els efectes semblen clars. Citem-ne només dos.

D’una banda, més temperatura vol dir més evaporació i, per tant, més pluges, però la seva distribució varia: plourà més en els tròpics i en terres de latituds altes i menys en latituds mitges, desertitzant algunes àrees (mediterrani). També vol dir fusió del gel situat sobre els continents amb repercussions per algunes ciutats costeres i illes amb relleus plans per efecte de la pujada del nivell dels oceans.

D’altra banda, l’acidificació dels oceans (pèrdua d’alcalinitat) en absorbir més diòxid de carboni és una altra conseqüència de la crema de combustibles fòssils. De fet, actualment els oceans son ja un 30% més àcids que fa dos segles. Avui es registra un pH mitjà de 8’1 (el pH és un índex que data de l’any 1909, reformulat al 1924, que mesura el grau d’alcalinitat o acidesa d’una solució líquida; es mesura en una escala logarítmica entre 0 i 14). Nombroses anàlisis estableixen que si s’assoleix un pH de 7,8 hi haurà un punt d’inflexió, de no retorn, en el risc de supervivència de moltes espècies tan per motius directes com indirectes (alimentació, etc). Aquest índex significaria un augment al voltant del 150% del grau d’acidesa dels oceans respecte a l’any 1800, situació que les projeccions situen al voltant de l’any 2100. Les dades sobre espècies animals i vegetals amenaçades resulten alarmants, fins al punt que alguns científics parlen de que hem entrat a l’època de la “sisena extinció” de la vida en el planeta. Una extinció que vindria provocada pels humans en l’època que alguns denominen Antropocè (Paul Crutzen) (les cinc extincions anteriors dels darrers 500 milions d’anys foren provocades per causes naturals).

A mitjans del segle XX, l’economista J. A. Schumpeter, comentant els canvis introduïts pel sistema capitalista en el seu llibre Capitalisme, Socialisme i Democràcia, escriu: “al trencar el marc precapitalista de la societat, el capitalisme va trencar no tan sols les barreres que impedien el seu progrés, sinó també els arcbotants que impedien el seu col·lapse”. Una cosa semblant pot dir-se del model ecològic actual. Tot apunta que hi hauran costos humans i econòmics elevats per pal·liar les conseqüències dels previsibles desastres hídrics, ambientals i socials que es produiran en les properes dècades.

No es tracta d’incentivar alarmismes no fonamentats. Es tracta d’establir mesures que primer disminueixin la pendent ascendent del gradient de temperatura i després l’equilibrin. Hi ha coneixements científics suficients i solucions tècniques solvents. Però s’han d’esmerçar els recursos polítics i pressupostaris per implementar-les a escala internacional. Una dificultat pràctica es “qui paga què?”. Els plantejaments ecològics crec que s’han de fer sempre juntament amb els energètics. Però la inoperància actual està incentivant la degradació ambiental. De moment la inversió del Fons Verd per el Clima és molt insuficient (i molt inferior a les xifres establertes pels països rics a la conferència de Copenhage). La propera conferència de Paris a finals d‘aquest any no sembla que hagi de canviar el predomini de la retòrica sobre l’acció. En aquest àmbit hi ha una manca clara de lideratge. I de responsabilitat política.

El lloc de la raó en el comportament humà és bastant més modest del que pressuposen i postulen les concepcions racionalistes. Com espècie no es tracta de ser més idealistes, sinó d’actuar com egoistes racionals a mig termini, com egoistes intel·ligents. Actualment, vistos des d’una altra planeta, la humanitat apareix en termes ecològics com un conjunt d’egoistes estúpids.

 

Comments

# Carles
dissabte, 25 d’abril de 2015 10:40
Sóc esceptic en que es pugui redreçar el planeta amb fons verds o inversions d'aquesta mena. El problema, per mi, rau en l'economia mateixa, en la manera d'analitzar-la, amb el PIB, que ens parla d'una bola de neu que s'ha de fer més i més gran. La manera de concebre l'economia em diu que si s'em descús una butxaca i la cuso: malament, el que fa pujar el PIB és llançar el vestit i comrar-ne un de nou. Si aquesta economia no m'agrada no és per res, perquè no hi entenc, però els seus fruits (efectes al planeta i equitat social) són massa dolents. L'he tastat, sí, però no voldria comprar-la més.
# Anònim XXL
dijous, 4 de juny de 2015 15:54
Qui no ho veu es perquè està cec, realment ja hem fet tard. La tecnologia no ens salvarà:

https://lacrisisenergetica.wordpress.com/

http://www.15-15-15.org/

http://www.congresopicodepetroleo.unedbarbastro.es/

http://www.rankia.com/blog/game-over/2713703-problema-poblacion-humana

http://www.elperiodico.com/es/opinion/firmas/mariano-marzo/

Tot el que no sigui preparar-nos per un món més simple és vendre fum.

Post Comment

Nom(requerit)

Email (requerit)

Lloc web

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc de notes  i rep les novetats al teu lector RSS o al teu correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Suscriu-te por email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment