Ferran Requejo: ‘Discrepo del fet que l’ANC digui als partits què han de fer’

  • Ferran Requejo, catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra, analitza què ha passat aquest últim any en la política catalana, i s'atreveix a mirar al futur més immediat i a parlar sobre què pot passar els mesos vinents

VilaWeb
Txell Partal
26.08.2018 - 22:00
Actualització: 27.08.2018 - 11:06

‘Crec que a la majoria dels ciutadans independentistes no els importa gaire quin partit o quin líder encapçala un èxit determinat, sinó que aquests èxits arribin’, diu Ferran Requejo, qui posa com a exemple d’aquest èxit col·lectiu el primer d’octubre. ‘L’1-O va ser un èxit col·lectiu, un èxit de tothom, de partits, organitzacions socials i ciutadans’, una acció que a parer seu és a l’abast de molt poques societats del món. Requejo confessa que pensava que no es podria fer el referèndum i per això encara valora més allò que es va fer aquells dies. Tanmateix, afirma que del resultat de l’1-O no es pot derivar un ‘mandat del poble’. El catedràtic en ciència política de la Universitat Pompeu Fabra assegura que el ‘poble són tots els ciutadans de Catalunya, i no s’han pogut expressar en unes condicions que facin inqüestionable el resultat de la consulta’. Per això creu que cal continuar treballant per aconseguir aquest referèndum.

Enguany l’Onze de Setembre no és un més. Què ens hi juguem? 
—És un dia més de les mobilitzacions que bona part dels ciutadans del país han portat a terme els últims anys per reivindicar quotes de més llibertat col·lectiva recollides en l’anhel de viure en un estat independent. La diferència d’aquesta Diada és que serà la primera després del referèndum del primer d’octubre, que marca un punt d’inflexió en la dinàmica del procés. Les manifestacions han contribuït a l’autoimatge i al coneixement internacional de la situació de Catalunya. És important mantenir la unitat i la demostració de força de sempre, però actualment no són el centre de gravetat del procés. Cal fer més política activa que no pas reactiva.

Creieu que s’han de fer més accions davant  les presons?
—L’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats són objectius immediats i urgents, tant per raons polítiques com morals. Les accions són molt importants perquè mostren la solidaritat i la resiliència de bona part de la ciutadania contra decisions d’uns poders polítics i judicials espanyols arbitraris molt allunyats de la lògica de les democràcies occidentals i dels estats de dret de qualitat. Són accions derivades dels fets del mes d’octubre passat, però no hem de confondre la derivada amb la funció, és a dir, l’objectiu polític fonamental (que és la llibertat col·lectiva, el reconeixement i l’emancipació política del país) amb els presos i els exiliats.

Què en resta, del primer d’octubre?
—En primer lloc, la capacitat de la societat catalana per a fer una acció política important en contra de la voluntat i capacitat de repressió de l’estat espanyol. Va ser un exercici pràctic d’autodeterminació i de coratge, una acció que va demostrar la predisposició de molts ciutadans a no acceptar, per injusta, la situació política actual. Una acció com l’1-O és a l’abast de molt poques societats del món. Personalment pensava que el referèndum no es podria fer perquè fàcilment l’impedirien. En segon lloc, queda la imatge de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil agredint físicament uns ciutadans que només volien votar. Va ser un error greu del poder central que en qualsevol democràcia civilitzada hauria implicat les dimissions dels responsables. A l’estat espanyol, en canvi, hi ha impunitat i  corporativisme dels seus actors polítics i jurídics. Tanmateix, les institucions i actors polítics de Catalunya no poden fer derivar un ‘mandat del poble’ del resultat del referèndum. El ‘poble’ són tots els ciutadans del país, i no s’han pogut expressar en unes condicions procedimentals que facin inqüestionable el resultat de la consulta. El primer d’octubre constitueix un èxit col·lectiu que ha reforçat i ha fet avançar el país vers un futur polític més just i eficient, però per a assolir un estat independent estem immersos en un camí de recorregut més llarg. Com he dit tantes altres vegades, les presses no són un aliat racional per a l’objectiu que es persegueix.

Íntimament, personalment, què us evoca aquella data?
—Unes quantes sensacions juxtaposades. Vaig viure el referèndum de prop perquè vaig ser membre de la comissió de set acadèmics a qui el govern de la Generalitat va encarregar de fer el seguiment de la jornada i de redactar un breu informe que vàrem presentar aquell mateix dia a la nit al centre de premsa davant periodistes vinguts d’arreu del món. També vaig ser testimoni directe de les agressions de la policia espanyola en un dels centres de votació (al col·legi Pau Vila) en què tant la meva filla com la meva dona varen ser agredides, com molts més ciutadans que esperaven poder votar. Unes imatges que van fer la volta al món.

Què penseu que convé fer el primer d’octubre de 2018?
—Això pertoca de decidir-ho als partits i organitzacions socials. Probablement, accions com rememorar aquell dia de manera descentralitzada a cada municipi, treure conseqüències pràctiques per a futures mobilitzacions sense algunes ingenuïtats de les setmanes posteriors: canviar el nom de places o carrers denominant-los ‘del primer d’octubre’… És una data que ja ha quedat fixada en l’imaginari col·lectiu. Hi ha un abans i un després d’aquell dia.

Ara, vist en perspectiva, què va faltar per a fer efectiva la República? 
—La república no es podia proclamar amb èxit en aquelles condicions. No es comptava amb les regles d’un procediment que legitimés sense discussió el resultat, ni amb suports internacionals efectius, ni amb les estructures pràctiques per a fer-ho. Sembla que hi va haver massa improvisació, atesa la importància del tema, amb poca previsió de la brutalitat de l’estat espanyol i massa desconfiances entre els partits independentistes. El cap de setmana de la proclamació de la independència, la manca de direcció vers una ciutadania expectant i desconcertada va ser indicador de les limitacions estratègiques de les elits polítiques. La millor decisió posterior a l’1-O va ser la de part del govern, encapçalada pel president de la Generalitat, d’anar-se’n a l’estranger i començar-hi accions polítiques i judicials que trencaven la lògica judicial i repressiva espanyola. Sense aquesta decisió, tant els presos com el procés mateix avui estarien en condicions molt més difícils.

Després del primer d’octubre arribarà el judici als presoners polítics. Què s’ha de fer aquells dies? 
—Es tracta d’un judici clarament polític. Els càrrecs per rebel·lió no s’aguanten per enlloc. Jutjar consellers sense poder fer-ho amb el president que els va nomenar és una incongruència processal. La conducció judicial de Pablo Llarena, un actor jurídic matusser i parcial, ha posat el Tribunal Suprem, i per extensió la justícia espanyola, en una situació d’estat no liberal tercermundista. És un jutge que actua contra drets fonamentals dels ciutadans i contra drets polítics legalment reconeguts. És important que la ciutadania mostri un rebuig frontal a les acusacions i al mateix judici; un judici que la premsa europea i internacional seguirà amb atenció i que al final es resoldrà a Estrasburg.

Com s’ha de mostrar aquest rebuig?
—Cal mantenir sempre els comportaments pacífics i democràtics que han caracteritzat el procés català aquests darrers anys. Aquesta és la joia de la corona del procés. De fet, els qui busquen la fractura a l’interior del país, com Cs, el PP, Vox o part del PSOE, serien els més feliços de poder mostrar comportaments violents entre l’independentisme i justificar la intervenció de l’estat espanyol. Són organitzacions que viuen del conflicte i que no tenen gens d’interès a trobar solucions al tema de fons, el reconeixement i l’acomodació política de Catalunya en una democràcia avançada. Però, de solucions institucionals, n’hi ha en la política comparada de les democràcies plurinacionals. El problema és que a la pràctica resulten impossibles d’aplicar a l’estat espanyol ateses les limitacions reaccionàries i jacobines de la cultura política imperant. És així que, de moment, cap partit espanyol no té cap oferta pràctica per a resoldre aquest rerefons. Cap. Després de la sentència nefasta del TC del 2010 contra l’estatut, la desconnexió mental, emotiva i racional de molts ciutadans amb Espanya és molt profunda.

Quin paper han de fer els presos polítics?
—Resulta encomiable i admirable la seva actitud de fermesa, que estic convençut que persistirà en el moment del judici. Marquen un referent de futur per al país, tot i que no han de ser ells els líders efectius mentre continuïn empresonats. Resiliència democràtica i determinació en la defensa del futur polític de Catalunya en termes d’una democràcia liberal de qualitat.

I els exiliats?
—Mentre no puguin tornar en llibertat, tenen la possibilitat de fer accions exteriors coherents amb el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Són un referent, tant de la vulneració de drets a l’estat espanyol com del projecte a favor d’un estat català independent, a favor del qual poden argumentar, tot augmentant l’empatia dels actors i de les institucions europees i internacionals.

Constantment es veu divisió entre els partits independentistes. Com cal afrontar-la? 
—L’independentisme és plural i ho continuarà essent. Tenint en compte la composició social del país i la seva història, em sembla encertat que encara hi hagi diversos partits que canalitzin aquest pluralisme. Amb una organització única, com en el model del SNP escocès, el gran suport social que té avui se’n ressentiria. Es tracta d’establir ‘unitat d’acció’, no ‘unitat d’organització’. Així, no comparteixo la idea d’una organització independentista única. És cert que la història recent mostra desconfiances partidistes que perjudiquen els objectius de país i que això a vegades és difícil de gestionar. Crec que a la majoria dels ciutadans independentistes no els importa gaire quin partit o quin líder encapçala un èxit determinat, sinó que aquests èxits arribin. L’1-O va ser un èxit col·lectiu, un èxit de tothom, de partits, organitzacions socials i ciutadans. Aprenguem d’aquest èxit.

Quines han de ser les prioritats del govern català a curt termini?
—Crec que es poden resumir en tres dimensions. En primer lloc, governar. Avui es detecta una certa manca de lideratge i de direcció al govern i al parlament. Cal establir prioritats sectorials (seguretat, ensenyament, sanitat, benestar, recerca, universitats, política exterior, etc.) i plasmar-les tenint presents les experiències que mostren les principals democràcies del nostre entorn. Això inclou desenvolupar les possibilitats de la comissió bilateral, malgrat que probablement és una estratègia de poc recorregut ateses les limitacions del PSOE (que comença per no definir bé el problema de fons), i continuar internacionalitzant el procés.

I què més?
—En segon lloc, no abandonar el consens a favor d’un referèndum. Cal mantenir la perspectiva del dret de decidir, que no és més que el component democràtic del dret d’autodeterminació. En les meves activitats a l’estranger constato que allò que no entenen ni els poc favorables a una Catalunya independent és que no puguem votar com els escocesos i quebequesos. Et diuen que si el problema són les lleis espanyoles s’han de poder de canviar per a permetre el referèndum i solucionar la qüestió d’una manera democràtica i civilitzada. Finalment, i mentre aquesta segona solució no sigui factible, cal mantenir la perspectiva de la independència unilateral, de fet incentivada per l’estat espanyol mateix amb el seu tancament a les fórmules de sortida. En relació amb les tres dimensions, el govern hauria d’establir més fórmules de col·laboració i assessorament amb els professionals de la societat i millorar la política de comunicació.

Què ha de ser el Consell de la República? Qui n’ha de formar part?
—Francament, en sabem molt poc, de les intencions dels partits del govern sobre aquesta institució. Especulant, seria situat fora del marc constitucional i podria ser una mena de ‘senat’ amb funcions més enllà de les simbòliques, amb la participació de professionals de la societat civil que incentivin anàlisis, propostes i accions. En qualsevol cas, especialment després de les eleccions vinents, no pot substituir mai les accions del govern de la Generalitat, de manera que hauria de tenir una sintonia política i pràctica total amb les institucions del país. Però la direcció política ha raure en el govern. I de governs només n’hi pot haver un.

S’han de convocar eleccions aquesta tardor? 
—Crec que no. Les eleccions convenen a l’oposició, no al partits de govern. No hi veig cap avantatge en un moment també molt complicat de la política espanyola i europea i en què l’agenda interna serà presidida pel judicis dels presos polítics i les eleccions municipals. I cal continuar augmentant tant la majoria independentista com la favorable al dret de decidir. Cal que les institucions catalanes cerquin unitat d’acció i no facin campanyes electorals.

Quines oportunitats signifiquen per a l’independentisme les eleccions municipals del l’any vinent?
—Aquests dos aspectes estan relacionats parcialment. Naturalment, per a l’independentisme és important obtenir com més batllies i regidories millor. També ho és com un indicador per als actors internacionals. Però les eleccions municipals sempre presenten lògiques molt particulars i plenes de micropolítica. Sobre això, crec que resulta convenient que els partits independentistes, essencialment ERC i PDECat, es presentin separadament quan tinguin la batllia assegurada (o bé a l’inrevés, quan resulti impossible d’obtenir-la). En canvi, caldria que establissin acords de llistes conjuntes quan, sumats, poden obtenir la primera posició (perquè l’ocupa la força amb més vots quan no hi ha majories absolutes alternatives). Això últim passa només en uns pocs municipis. Però un és Barcelona, la capital, on l’independentisme ha de guanyar també. Per a fer-ho considero que caldria un candidat conjunt no vinculat directament a cap dels dos partits. Ferran Mascarell, per exemple, podria ser una bona opció guanyadora. D’una altra banda, no crec que la proposta de fer unes ‘primàries’ dins l’independentisme sigui una bona estratègia. Hi introdueix un element addicional de confusió. Els partits ja s’hi han oposat. És bo que el pluralisme social s’expressi a través dels partits, entre més motius perquè així es recullen més vots en conjunt sense que se’n perdin pels extrems. Discrepo del fet que l’ANC els digui què han de fer. No és la seva funció. L’ANC en té tota una altra en tant que organització social i transversal.

Creieu que pot haver-hi una nova oportunitat per a fer efectiva la república a curt termini?
—Això no se sap mai. Atenent la lògica interna, com deia, no ho veig de resolució immediata. Tanmateix, la història és plena d’exemples d’esdeveniments que ningú no preveia i que han generat canvis importants, fins i tot ruptures revolucionàries. Però en les democràcies aquests canvis no previstos són menys probables que en dictadures o estats autoritaris o totalitaris. En tot cas, l’estratègia general cal considerar-la en termes d’evolució normal, governant amb eficiència i amb esperit liberal i democràtic progressista, procurant ampliar el suport a la independència (de raons, precisament no és que en faltin), establint complicitats internacionals, etc., malgrat que si es presentés una oportunitat no prevista caldria aprofitar-la, naturalment, sobretot si el suport a la independència s’acosta al suport al dret de decidir.

Què s’ha de fer amb la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya? 
—Això és una qüestió d’ordre públic. És escandalosa la permissivitat amb què es mouen alguns grups ultres espanyolistes. Els partits que no condemnen aquestes agressions no són partits demòcrates. Ras i curt. És competència dels serveis de seguretat de tenir identificats aquests energúmens i de reprimir les seves accions violentes. Dels Mossos d’Esquadra en primer lloc. Aquestes accions també cal incloure-les als ‘dossiers’ que ha de conèixer la premsa internacional, juntament amb les decisions permissives de la justícia i la fiscalia espanyoles vers aquests grups.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any