Ferran Requejo: “No es pot donar suport a la investidura només amb l’amnistia”

  • Entrevista a Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra, sobre la governabilitat a l'estat espanyol i la possibilitat d'aprovar una llei d'amnistia

VilaWeb
Txell Partal
12.08.2023 - 21:40
Actualització: 13.08.2023 - 11:17

“Els partits catalans no poden només pactar l’amnistia. Entenc els problemes personals dels 4.000 encausats, però com a país l’amnistia ha de ser un pas previ o una pre-condició, no es pot donar suport a la investidura només amb l’amnistia. Hi ha d’haver un contingut més important perquè el país avanci.” Així de contundent es mostra Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra. Requejo defensa que una carambola electoral ha deixat una oportunitat única que s’ha d’aprofitar. Defensa que cal arribar a acords programàtics. “S’han de saber aprofitar aquestes finestres d’oportunitats.” Encara que no es mostra gaire confiat, confessa que ara per ara creu que hi haurà una repetició d’eleccions.

Amb els resultats de les eleccions espanyoles, el PSOE podrà formar govern?
—No és fàcil. Actualment, tot apunta que anem a eleccions. Això, avui. Però és clar, som a l’agost, hi ha tota la negociació pendent. La negociació és complicada, perquè, aparentment, allò que seria el mínim acceptable per a Catalunya, és bastant per sobre del que sembla ser el màxim que estaria disposat a negociar el govern del PSOE amb Sumar. Per tant, mentre no s’acosten aquests dos punts, que de moment estan força distanciats, i que crec que hi ha raons, fins i tot filosòfiques, de desavinença, serà difícil… Però també és cert que hi ha interès per totes dues bandes d’arribar a acords.

Quan dieu que hi ha desavinences filosòfiques, què voleu dir, exactament?
—El partit socialista té uns plantejaments intel·lectuals i morals molt antiquats, molt desfasats. Molt vinculats encara al constitucionalisme vist com una qüestió molt rígida, molt enganxada a la llei, amb poc marge de maniobra i amb poca voluntat d’arribar a acords. En definitiva, amb poca voluntat ja no dic de solucionar, però sí com a mínim d’encarrilar el problema de fons. De manera simplificada podem dir que la societat espanyola és una societat plurinacional i, en canvi, l’estat espanyol no és un estat plurinacional. Mentre continuï aquesta incongruència, sempre hi haurà tensions. I mentre continuï la manca de voluntat del centre de procurar un millor reconeixement i un autogovern més bo, no tan sols a Catalunya, sinó també a Euskadi, romandran la voluntat de secessió i la manca d’acomodació.

Acomodació?
—L’acomodació vol dir que tothom se senti còmode i està clar que part dels ciutadans de Catalunya i d’Euskadi se senten incòmodes amb aquest estat. El problema no és Espanya, el problema és l’estat espanyol. El problema és l’organització política d’Espanya, que està del tot desfasada.

Si no veieu que al PSOE pugui canviar aquesta filosofia, com es pot arribar a acords? Com es poden canviar les coses? Només si se cedeix per part nostra?
—Quan és pràcticament impossible que hi hagi acords morals de contingut, els acords només poden ser pragmàtics. Els filòsofs anomenen als acords modus vivendi. I això vol dir coses concretes, però no tan sols negociar-les i posar-se d’acord, sinó posar-se d’acord en com es controlen. Perquè tenim una experiència empírica acumulada d’una manca de compliment dels acords per part del govern espanyol. Hem vist que en qüestions de finançament, d’inversions, d’infrastructures, de retòrica sobre el multilingüisme, a la pràctica no es fa pràcticament res. Per tant, no és tan sols l’acord, sinó com es controla el contingut dels acords concrets.

L’amnistia podria entrar dins aquests acords pragmàtics?
—Fins al Primer d’Octubre només n’hi havia un, que era autodeterminació o autogovern. Però ara tenim dues carpetes per a negociar. Tenim la de l’autodeterminació i l’autogovern i, a més a més, la de la repressió, és a dir, l’antirepressió del Primer d’Octubre. No s’han de confondre aquestes dues carpetes. El Primer d’Octubre no es va fer per tirar enrere la repressió que tot plegat va causar. El referèndum es va fer per l’autodeterminació i per l’autogovern. L’amnistia forma part de la carpeta de l’antirepressió. I és possible. Seria una molt bona base per a començar, però no és suficient. Els partits catalans no poden pactar tan sols l’amnistia. Entenc els problemes personals dels 4.000 encausats, però com a país l’amnistia ha de ser un pas previ o una pre-condició, no es pot donar suport a la investidura només amb l’amnistia. Hi ha d’haver un contingut més important perquè el país avanci.

Ara mateix, els socialistes estan tancats fins i tot a l’amnistia. Hi ha qui diu que és anticonstitucional.
—No és veritat, són ganes de retorçar els arguments polítics i jurídics. Els que diuen que és inconstitucional és perquè diuen que la constitució no en diu res i, en canvi, sí que diu sobre els indults que no poden ser generals. Però és que és una cosa molt bàsica, un acte legislatiu i un acte governatiu són diferents. L’amnistia és una llei que la fa un parlament, mentre que un indult és un acte administratiu, que el fa el govern. Els efectes de l’una cosa i de l’altra són diferents. S’assemblen, però són diferents. I un parlament, si no té un límit constitucional, és sobirà i pot legislar sobre qualsevol cosa. Encara més, la constitució espanyola no en diu res, sobre l’amnistia; per tant, el congrés espanyol està perfectament legitimat per a fer una llei d’amnistia.

Què es necessitaria per a aprovar-la?
—Una llei d’amnistia és una llei orgànica, perquè afecta drets. I, per tant, es necessita la majoria absoluta, és a dir, cent setanta-sis vots favorables. La coalició àmplia que es prefigura per a formar un govern presidit pel partit socialista tindria aquests vots. En conseqüència, l’amnistia és possible. Cal que els professionals de la política siguin competents.

El rei es pot oposar a aquesta llei?
—El rei hi és per a complir la constitució. El rei és el cap d’Estat, però és només això. Per tant, s’ha de sotmetre a la constitució. I una de les coses a què l’obliga és a signar totes les lleis que emanen del parlament. En uns altres sistemes polítics, quan els caps d’estat són escollits, sí que a vegades tenen la prerrogativa per frenar-ho, com a mínim, per exemple, als Estats Units. Aquest no és el sistema de l’estat espanyol, bàsicament perquè el monarca espanyol no l’ha escollit ningú. No té legitimitat democràtica.

I els jutges podrien frenar-ho?
—Els jutges hi són per a complir la llei. Però clar, tenim un poder judicial que no ha trencat amb el franquisme. Aquest va ser un dels hàndicaps de la transició espanyola. No es va fer una reforma del poder judicial amb profunditat, com sí que es va fer amb l’exèrcit. Per tant, hi ha una inèrcia de comportaments, de valors, d’objectius vinculats a la dictadura franquista. Hem de comptar amb això. Ara, a una llei aprovada pel parlament, els jutges no s’hi poden oposar. En tot cas, veurem com l’apliquen.

Es podria recórrer al Tribunal Constitucional.
—Cert, l’oposició pot recórrer al Tribunal Constitucional. Dubto molt que el TC digui que aquesta llei és inconstitucional. Per tant, els jutges haurien d’empassar-se-la, aquesta llei. No tenen prou poder per a oposar-s’hi.

Està clar que es pot fer la llei, però l’important és com és. La lletra petita. A qui afecta?
—Idealment, s’hauria d’aprovar abans de la sessió d’investidura, però ho veig molt complicat. No és una llei complicada, però és plena de detalls. El que seria important és que s’apliqués a tots els afectats del procés, absolutament a tots. Que hi poguessin entrar tots aquells que tenen una causa pendent, no tan sols els exiliats. Que l’amnistia fos per als més de 4.000 afectats i que tots ells quedessin complement lliures. Això s’ha d’especificar molt, que no hi hagi ni una sola ombra de dubte.

Heu dit que s’hauria d’aprovar abans de la investidura?
—Idealment, sí. Es pot aprovar després, però s’haurien de posar les bases signades pels grups polítics abans de la investidura. El que s’ha de fer és una bona llei. Tanmateix, com us deia, al meu entendre això és un pas necessari, però no suficient per a donar suport a la investidura.

Què més caldria?
—El resultat d’aquest acord hauria de fer que Catalunya fes un salt qualitatiu en termes d’autogovern. Que es ressolessin qüestions que s’han anat enquistant i que formen part de la infrastructura del problema. Per exemple, hi ha tota una subcarpeta econòmica. Hi ha la qüestió de la fiscalitat i del finançament. Això no es pot pactar fent volar coloms. Això s’ha de fer amb models i tenim informes molt ben fets. No es parteix de zero. A Catalunya hi ha uns tècnics de fiscalitat excel·lents que tenen molts informes fets. La fiscalitat, les infrastructures, les inversions… El dèficit que hi ha no és tan sols fiscal, és un dèficit d’aplicació del pressupost. Hi ha un pressupost i després s’aplica un percentatge força ridícul d’aquest pressupost. S’executa molt menys que allò que està pressupostat. Aquesta podria ser una subcarpeta, però n’hi ha més.

Quines?
—Una altra subcarpeta seria la de les competències. Hi ha competències en ensenyament, en cultura, en serveis socials, en sanitat, en política europea, en política internacional, en l’ús dels símbols… Una altra, òbviament, és la llengua. L’impacte del català en l’ensenyament. Que el congrés i el senat espanyols fossin multilingües. I és que la constitució espanyola diu una cosa, però després la pràctica del sistema polític espanyol en fa una altra. El multilingüisme actualment és paper mullat. Es podria proposar que el català sigui llengua oficial a la Unió Europea. La UE sempre diu que el govern espanyol mai no li ha dit que el català sigui llengua oficial. En definitiva, amb aquestes tres subcarpetes d’economia, competències i llengua hi ha moltes coses que es poden negociar i continuar avançant.

Veieu factible aquesta negociació en la situació actual? O potser als socialistes, si pactar implica tot això, ja els va bé de repetir eleccions?
—Ja ho veurem. Però si Catalunya no fa un avanç qualitatiu en les qüestions de l’autogovern, l’economia, la llengua i les competències, no s’ha de donar suport. Això ja és un problema del partit socialista, que vagi a eleccions i a veure què passa. No podem estar sempre a remolc de la por de l’extrema dreta i la dreta. Catalunya ha d’adoptar una posició més de defensa del país. Tampoc no estic d’acord amb quedar-nos amb l’autodeterminació. De vegades, sembla que ens ho juguem tot amb un referèndum. I, segurament, ara mateix no el guanyaria l’independentisme; per tant, no em sembla gaire intel·ligent. Però sí que cal aprofitar aquest moment per a fer un salt qualitatiu en determinades matèries. Si no, crec que anirem a eleccions. Ara mateix és el més probable.

I anar a eleccions qui afavoreix?
Tot el que es digui sobre això és només bla, bla, bla… Ningú no ho sap. Per a saber això, que és una qüestió empírica, has de tenir una acumulació empírica i no la tenim. Un pot intuir coses com a politòleg, com ara que a les eleccions acabaran influint els dos més grans. És a dir, seria lògic que hi hagués una concentració dels dos extrems cap als dos partits més grans per tal de maximitzar el vot útil. Però potser m’estic equivocant. No ho sé i ningú no ho sap.

També dependrà de qui guanyi el relat de les negociacions?
—Sí, això és política de comunicació. Sigui verdadera o falsa. Això és crear la percepció en els ciutadans de determinats objectius, determinats valors, determinats estils, de donar les culpes a uns o uns altres… Però això és percepció. La pregunta és qui té més bons professionals en política de comunicació dels partits.

Si es repetissin les eleccions, seria possible un acord entre PP i PSOE? Serien capaços de pactar entre ells abans que cedir certes coses als Països Catalans o a Euskadi?
—Home, d’això sí que hi ha acumulació empírica. Sí que hi ha pactes d’estat per tal de continuar amb la pròpia concepció d’estat, que crec que és obsoleta i antiquada. Però per defensar això, i tant que hi pot haver aquest pacte. “Avui per tu i demà per mi.” Es poden plantejar fins i tot de fer una nova llei electoral perquè el pes de les nacions minoritàries sigui més petit. Ara no és que sigui gaire gran, ara és el que els toca en termes aritmètics, però es pot forçar el fet que hi hagi un sistema electoral que afavoreixi encara més els partits estatals.

En realitat, ara mateix ja els afavoreix.
—Sí, molt. Per les circumscripcions. No per la llei D’Hondt, com es diu de vegades. Més de la meitat de les circumscripcions tenen un nombre de diputats a repartir inferior a nou. I nou és la frontera, perquè una fórmula proporcional pugui actuar repartint escons en una circumscripció. En política comparada hi ha alguns sistemes majoritaris que tenen algun resultat més proporcional que el del congrés espanyol. És una certa broma dir que el sistema electoral espanyol és proporcional. No ho és, perquè té uns efectes majoritaris molt clars.

De fet, en vots totals el PSOE i el PP no tenen tanta diferència com la tenen en diputats.
—Sí, per això que dèiem de les circumscripcions. El primer partit, sigui quin sigui, sempre queda afavorit. Però això també ha afavorit el PSOE en algunes altres eleccions.

Hem parlat molt dels socialistes, però el PP té alguna opció de governar? Ells diuen que ho intentaran…
—Ho descartaria, llevat que el PSOE s’hi abstingui. Però això, francament, no ho veig possible. Si el PSOE hagués tingut un resultat més dolent, com algunes enquestes li donaven, aleshores això seria més factible. Tanmateix, amb aquests resultats el PSOE ha d’intentar governar de totes, totes. El PP ha guanyat les eleccions, però el PSOE té capacitat de guanyar el govern. I, al final, les eleccions les guanya qui governa.

Per tant, sembla que continuarem parlant d’això durant mesos, oi? No sembla que l’acord sigui imminent.
—Aquesta és potser la negociació de govern més complicada dels últims quaranta anys. No hi ha experiència en aquesta mena de negociacions. Els partits tenen una cultura política força tancada en si mateixa. Als partits els costa de tenir mirada llarga. Els costa de veure que aquí hi ha un problema històric de base, i cal treballar per resoldre les bases. Ja no dic que trobin la solució, però sí que arreglin les bases per encarrilar-lo i, en una perspectiva d’uns quants anys, això es pugui acomodar. Però clar, això és ser estadistes. Això és resoldre un problema d’estat. I no veig la classe política, ni del PSOE ni de Sumar, amb aquesta fortalesa teòrica o intel·lectual per a convertir-se en estadistes. Miren més a curt termini. No veig que vulguin passar a la història per haver solucionat el problema. És una oportunitat única. Ha estat una carambola electoral, però el món polític té aquestes sorpreses. S’han de saber aprofitar aquestes finestres d’oportunitat.

I si hi ha aquesta finestra històrica, els partits independentistes no s’haurien de posar d’acord per a aprofitar-la?
—Junts entre ells? Poden anar junts en determinades coses. Posar-se d’acord en uns punts totalment innegociables. Decidir que si no accepten això, no hi donen suport. Però després també poden defensar punts diferents, que els partits defensin per la seva banda en les negociacions. Com més unitat hi ha a Catalunya, més coses s’aconsegueixen. Crec que un dels errors dels partits polítics independentistes ha estat aquesta lluita per l’hegemonia d’una coseta molt petita, una autonomia a un nivell molt baix. De vegades, es diu que l’estat espanyol és molt descentralitzat, però és rotundament fals. L’autogovern vol dir la capacitat de decisió pròpia i resulta que la Generalitat no té capacitat de decisió pròpia en cap àmbit; ni en sanitat, ni en ensenyament, ni en cultura, ni en llengua, ni en res. Ja no diguem en política europea o en política internacional. Però si la pregunta és si s’han de posar d’acord, crec que sí, però potser haurien de renovar coses internament.

Com ara?
—Des dels lideratges fins al Consell de la República. Haurien de fer-ho d’una altra manera, haurien de fer-ho més bé. De fet, això ja els ho he dit, als partits, però de moment no hi ha canvis. Tot plegat és una oportunitat per a tornar a fer polítiques de país i no tant d’empresa partidista.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any