spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (Juny 2017) : "Seguirem"

A la vida pràctica hi ha problemes que tenen solució (o solucions) i altres que no en tenen. L’àmbit polític de les democràcies no és diferent. Alguns problemes tenen solucions estables i altres no. Aquesta dualitat pot combinar-se amb la voluntat o no dels actors implicats en minimitzar els problemes, tinguin o no solució. Així, ens trobem amb quatre tipus de situacions: a) problemes amb solucions estables i voluntat de minimitzar-los, b) problemes amb solucions estables però sense voluntat de minimitzar-los, c) problemes sense solució però amb voluntat de minimitzar-los, i d) problemes sense solució ni voluntat de minimitzar-los.

En quina d’aquestes situacions es troba el contenciós Catalunya-Estat espanyol?. D’entrada, no és cert que no hi hagi solucions. La política comparada ofereix un ventall de tècniques d’organització territorial -confederals, federal-plurinacionals, consociacionals, regles de secessió, etc- d’acomodació de democràcies plurinacionals (Canadà, Bèlgica, Regne Unit). Donada la repetida manca de voluntat del poder central de minimitzar el problema, crec que estem davant de la situació b).

Aquesta minimització vindria associada a unes “terceres vies solvents”. Tanmateix, la pràctica mostra que no resulten possibles (a diferencia d’altres democràcies).  Per què això és així?. No hi ha una única causa, sinó vàries. Una d’elles és la contraposició entre dues cultures polítiques, una de caire estatalista i unitarista davant d’una altra més societària i confederal, refractària als impulsos homogeneïtzadors i centralitzadors de la primera.

Una condició necessària per trobar solucions factibles és saber definir be el problema. És a dir, en primer lloc, caracteritzar-lo sense eufemismes ni distorsions; en segon lloc, establir quina és la seva qüestió bàsica; i, en tercer lloc, saber on es troben les solucions. És fàcil veure que aquí no es dona cap d’aquests tres components.

Els partits espanyols de dretes (PP i C’s) no tenen interès ni tan sols en plantejar el problema nacional/territorial espanyol, i encara menys de buscar una solució solvent. Entre altres raons, la seva cultura política els hi ho impedeix. El pluralisme nacional, lingüístic i cultural els hi ve gran, el viuen com una molèstia que tan de bo no existís. Això sí, defensen que els ciutadans de Catalunya segueixin subvencionant un estat que no reconeix el seu pluralisme nacional i que manté uns dèficits fiscal i d’infraestructures escandalosos en termes de política comparada.

Els partits d’esquerra estan atrapats entre dues impossibilitats. D’una banda, la proposta de Podemos d’un referèndum pactat de tipus britànic resulta impossible sense el concurs del PSOE, el qual sempre s’hi ha oposat. D’altra banda, una reforma constitucional que suposés una solució plausible resulta una impossibilitat pràctica: el PSOE no te cap model solvent (la declaració de Granada del 2013 està molt allunyada dels models de federalisme plurinacional). Però fins i tot si el partit socialista es posés a treballar seriosament en el tema –cosa que mai ha fet- i pactés un model d’aquest tipus amb Podemos, això no seria suficient per aprovar una reforma constitucional en el Congrés i el Senat davant de la oposició del PP i C’s.

Les dretes espanyoles no volen una solució i les esquerres, atrapades en una doble impossibilitat, no tenen una solució pràctica que pugui rebre aquest nom. Així, en termes d’unes terceres vies efectives el panorama resulta desolador. La “càrrega de la prova” de que això no és així correspon als seus impulsors, sobretot en termes de continguts. De moment ningú ha ofert res plausible més enllà d’apel·lacions retòriques al “diàleg”, “consens”, o a un “referèndum pactat” que, tal com estan les coses, esdevenen exercicis buits o fins i tot cínics i perversos. Ja no toca gens fer comèdia.

Des de Catalunya tot conspira per procedir a decisions unilaterals (democràtiques, cíviques i pacífiques). El problema de la independència del país no és de legitimitat, sinó de facticitat: ser prou forts per aconseguir implementar aquestes decisions malgrat la política de judicialització, inhabilitacions, previsibles condemnes de presó, aplicacions totals o parcials dels articles coactius de la Constitució, etc.   

La degradació de l’estat de dret espanyol encara no ha tocat fons. I segons com vagin les coses, el paper fins ara passiu de les institucions europees i internacionals podria revertir-se  a mig termini. Però encara queda camí per a que això passi.

Catalunya és un país resilient davant dels constants intents històrics d’assimilació, incloses dues dictadures en el segle XX. Sigui quina sigui l’evolució de la situació actual, el problema de fons romandrà. Per això crec que, malgrat totes les dificultats, ara és el moment de donar el màxim suport al referèndum convocat per la Generalitat. L’estat actuarà. Si el referèndum es pot fer, màxima participació; si no es pot fer, mobilització permanent amb incidència internacional. El partit seguirà. Seguirem.

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment