spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (maig 2013): "Els estats i el progrés de la democràcia"

Fins fa pocs anys, les teories tradicionals de la democràcia i del constitucionalisme, així com el dret i les pràctiques internacionals consideraven els estats com actors polítics dotats d’una permanència il•limitada. Tanmateix, sabem que la realitat no acostuma a coincidir amb el que les lleis diuen que és la realitat.

Tots els estats són nacionalistes, inclosos els liberal-democràtics. D’una banda, la majoria dels estats s’han atribuït unilateralment el dret a l’autodeterminació, prohibint que els ciutadans de qualsevol part del seu territori exerceixin aquest dret. En aquest àmbit la majoria d’estats democràtics actuen més com estats que com a democràtics. Són poques les constitucions que permeten pràctiques conduents a l’exercici del dret a la secessió (Canadà, Regne Unit, Etiòpia, S.Kitts&Nevis, l’extinta federació de Sèrbia-Montenegro ...). La democràcia i la legalitat constitucional resulten sovint contradictòries. Aquest és un tema clàssic de la teoria política contemporània.

D’altra banda, les regulacions internacionals tampoc ofereixen criteris clars en el moment de resoldre tensions estructurals de caràcter nacional. Però resulta convenient distingir entre allò que regula el dret internacional i les decisions pràctiques impulsades pels principals actors internacionals. Empíricament es comprova que amb les mateixes regulacions legals (cartes de drets, convenis, etc) s’han portat a terme pràctiques diferents segons el moment històric. A grans trets podem assenyalar l’existència de tres etapes en els últims cent anys.

La primera etapa comprèn el període entre les dues guerres mundials. Vinculada a la “qüestió de les nacionalitats”, un cop esfondrats els imperis austrohongarès i otomà després de la primera guerra mundial, el dret d’autodeterminació es va introduir en la versió de “drets de les minories”. Eren els temps de la Societat de Nacions (molt ben descrits per Eugeni Xamar a Seixanta anys d’anar pel món). Aquests drets de les minories s’entenien precisament com una limitació del dret d’autodeterminació dels nous estats creats després de la guerra. Un cas disputat fou entre les illes Aland i Finlàndia. El nou estat, Finlàndia, estava obligat a establir garanties polítiques i legals de protecció a aquestes illes de parla sueca. De no haver-ho fet, la Societat de Nacions  hagués donat suport a la independència de les Aland.

La segona etapa comprèn des de la segona guerra mundial a l’esfondrament del estats socialistes de l’est europeu (guerra freda). S’inicia amb la fundació de les Nacions Unides (1945) i la declaració de drets humans (1948). La perspectiva adoptada fou la regulació d’uns drets individuals establerts en termes “universals” –sense recollir explícitament els drets de les minories. Aparentment fou un pas progressista que anava més enllà de  fronteres i dels contextos particulars. Tanmateix, es diluí la protecció explícita a les minories en regular-la, quan es feia, en termes merament individuals. Malgrat es reconeixia el “dret a l’autodeterminació” de tots els “pobles”, cap d’aquests dos termes es definiren. A la pràctica, l’autodeterminació es limità en aquesta etapa als processos de descolonització, que establiren noves fronteres sovint sense participació de les minories afectades. Les Nacions Unides s’oposaren als processos de secessió en nom de l’estabilitat geoestratègica. En aquesta etapa només es produí la secessió de Bangladesh.

Finalment, l’etapa actual, iniciada a partir de 1990 amb l’esfondrament de l’imperi soviètic, ha retornat la qüestió a les coordenades col•lectives dels drets de les minories, introduint més flexibilitat en les pràctiques internacionals. Els USA i diverses institucions europees han jugat un rol més actiu en relació a l’autodeterminació, tant en documents com en les polítiques. En poc temps tres estats socialistes (URSS, Iugoslàvia i Txecoslovàquia) han donat lloc a 24 estats. Recentment, Montenegro (2006) i Kosovo (2008) han accedit a la independència per vies diferents, essent reconeguts molt majoritàriament per la comunitat internacional. A més, les “Opinions” de dos tribunals de prestigi, el Suprem de Canadà (1998) i la Cort de la Haia (2010) han obert clarament la porta a secessions negociades o a secessions unilaterals quan la negociació no resulta possible. De fet, no deixa de ser paradoxal en termes liberal-democràtics que les secessions produïdes després de guerres es legitimin més fàcilment que les plantejades en termes estrictament pacífics i democràtics.

Quatre criteris semblen imposar-se en aquesta posició més flexible de la pràctica internacional sobre el dret de secessió:  democràcia, ciutadania inclusiva, viabilitat del nou estat, i estabilitat geopolítica. Catalunya compleix tots aquest criteris amb escreix. La seva independència pot resultar capdavantera en termes d’anar “civilitzant” unes relacions internacionals sovint encara situades en termes “d’estat de naturalesa”. Seria un pas important de progrés democràtic.  També per Europa.

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment