spacer
Español (España)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article ARA (febrer 2017): "Trump, la UE i Frank Sinatra"

El món està canviant. Acceleradament. A millor? A pitjor ?. Doncs com passa sovint a la vida, el balanç és ambivalent.

En alguns aspectes, les notícies son positives. Malgrat la inevitable presència de discursos negatius en temps de crisis, les dades mostren que vivim en un dels períodes més pacífics de la història –malgrat la virulència de conflictes com el sirià i el relacionat amb Estat Islàmic-; vivim més anys; malalties que eren mortals han deixat de ser-ho; la mortalitat infantil i la pobresa extrema del món s’han reduït dràsticament en les quatre últimes dècades (ambdues un 75%); els índexs d’analfabetisme han passat d’un 44% al 15%; l’educació és més igualitària per sexes; la sanitat és accessible a més població i és de més qualitat; l’homofòbia està disminuint en els països desenvolupats; i malgrat les desigualtats internes d’aquests països han augmentat en els darrers deu anys, a escala global la pobresa extrema i les desigualtats s’han reduït i l’accés a la tecnologia ha augmentat espectacularment en el segle actual.

Tanmateix, hi ha també indicadors preocupants. Les relacions internacionals estan experimentant canvis en les tendències de futur i han aparegut fenòmens que erosionen democràcies molt consolidades. D’una banda, i malgrat que és òbviament molt d’hora per fer balanços del “Make America Great Again” de Donald Trump –que menysté fins i tot a l’OTAN i per descomptat a la UE amb la proposta de que Ted Malloch, un antieuropeu i antieuro declarat, sigui l’ambaixador a Brussel·les-, el resultat podria ser que d’aquí un temps Trump més aviat hagués promocionat el “Make China and Russia Great Again” si finalment posa en pràctica les perspectives conservadores de més aïllacionisme i proteccionisme (també en contra del acord Nafta nord-americà).

D’altra banda, la Unió Europea (UE) no travessa precisament un període d’optimisme. En els darrers any la Unió s’ha debilitat i s’ha empetitit. De fet, avui queda patent la contradicció que representava voler aprofundir els vincles polítics entre els estats membres de la UE i alhora voler ampliar ràpidament el nombre d’estats del club europeu (mencionar aquesta contradicció despertava moltes crítiques fa només quinze anys per part d’alguns profetes de l’ “europeisme ingenu”, però la realitat s’ha anat imposant, més ràpidament a partir de la crisi que s’inicia el 2007).

Avui hi ha clares tendències centrífugues en el si de la UE que van més enllà de les migracions transnacionals: Brexit britànic, força creixent d’opcions populistes de dretes antieuropees a França, centreeuropa, països de l’est i països nòrdics, populisme d’esquerres, també antieuropeu, en països mediterranis (Grècia, Itàlia) que erosionen les arrels polítiques liberals de les democràcies occidentals. En alguns estats aquestes opcions han arribat al govern (Polònia, Hongria), mentre creixen en aquest any electoral a França, Holanda i Alemanya.

D’aquesta manera, seguint l’estela del Regne Unit, estan creixent els actors polítics europeus partidaris de l’anomenada “doctrina Sinatra”, és a dir, voler fer les coses “my way”, a la seva manera, més enllà de les disposicions europees. La crisi econòmica i financera ha aprofundit l’esquerda del fracàs del projecte de Tractat Constitucional (2005). Corren vents de desagregació centrífuga. I no es veu a les institucions europees ni a Alemanya o França amb força suficient per establir projectes centrípets compensatoris. Europa està ferida. Segueix essent el lloc més confortable per viure del planeta, però s’està convertint en un balneari decadent, en un actor internacional cada vegada més prescindible.

La pau va arribar a Europa amb la UE. Només per això ja valia la pena implementar el projecte. Però s’han comès errors importants. Hi ha avui consens sobre la precipitació en que es va implementar la moneda única (2001), així com sobre l’elitisme d’un projecte de “constitucionalització fet d’esquena a bona part de la ciutadania europea (2004), o la pèssima gestió de la crisi econòmica (des de 2008) i del tema dels refugiats (2016). Sembla que s’ha acabat el temps de fer una Europa sense els europeus.

En definitiva, no tot va a pitjor en el món. Els discursos catastrofistes no son massa racionals atenent a les dades. Tanmateix, les regles internacionals de futur canviaran. La manca de projecte i sobretot de lideratge europeu ha esdevingut una malaltia crònica des de fa dècades. Els principis i valors del Tractat de la UE estan esdevenint paper mullat. En un món amb uns Estats Units més abstrets i reforçades Rússia i sobretot China –primer creditor dels EEUU, amb inversions creixents al món i sense tropes a l’exterior-, o bé la UE reacciona i deixa de ser el model desesperançat actual, encara que només sigui per esperit de supervivència en un món globalitzat que no controla, o els nostres fill i nets, en el millor dels casos, veuran el benestar amenaçat i la història pel retrovisor.

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment