spacer
Español (España)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article ARA (Gener 2017): "Presons Constitucionals"

Sembla clar que les democràcies, al costat de les llums que ofereixen davant d’altres models (totalitaris, autoritaris, dictadures, etc), afronten avui problemes davant dels quals no ofereixen respostes convincents. La dimensió estatal de les democràcies queda empetitida quan les lògiques econòmiques i tecnològiques han mudat a escenaris globals. La manca d’institucions internacionals efectives posa en evidència a la majoria d’estats democràtics quan s’enfronten a la seguretat, tràfic de persones, drogues i armes, migracions transnacionals, etc.

Però hi ha qüestions més “domèstiques” que amplien la llista dels problemes de les democràcies actuals: pobresa i desigualtats, multiculturalitat, procediments participatius, augment de populismes –de dretes (centreeuropa, països nòrdics) o d’esquerres (Itàlia, Grècia), etc.

Un problema domèstic no resolt és la relació entre legalitat constitucional i legitimitat liberal-democràtica en el cas d’estats plurinacionals. En contrast amb les democràcies uninacionals (Portugal, Noruega, Holanda, etc), en les democràcies plurinacionals (Canadà, Bèlgica, Regne Unit, Espanya), més complexes que les anteriors, es constata l’existència de tensions entre diverses col·lectivitats nacionals que la majoria de Constitucions no regulen bé. El projecte nacionalista que implementen tots els estats, inclosos els democràtics, contrasta aquí amb els projectes paral·lels defensats per les nacions minoritàries.

Algunes democràcies tracten de donar sortida a aquestes tensions, o bé a través d’institucions federals pensades, des de l’inici, des de premisses plurinacionals (Canadà, Bèlgica), o bé a través d’institucions consociacionals o de consens (Bèlgica). Tanmateix, la política comparada mostra que, al final, el tema de fons només sembla tenir dos procediments clars en les democràcies avançades: el progressiu augment de l’autogovern, inclòs l’àmbit internacional, a través de fórmules asimètriques o confederals centrífugues (Bèlgica), o la consulta als ciutadans de les nacions minoritàries sobre la seva potencial secessió (Canadà, Regne Unit).

Aquest últim procediment, però, suposa un repte conceptual i institucional per unes democràcies que, en el seu origen, varen ser pensades i construïdes en termes molt més simples i amb independència com els estats s’han format històricament -de manera més consensuada o a través de guerres, annexions territorials violentes, etc-.

De fet, tots els estats regulen el dret d’autodeterminació .... reservant-lo en exclusiva per a ells mateixos, cosa que fa malviure al constitucionalisme de les democràcies plurinacionals. El problema es dona quan la majoria de la població d’una entitat nacional minoritària expressa la seva incomoditat en romandre coactivament en l’estat on està inserida i vol esdevenir un estat independent. Aquí el constitucionalisme no acostuma a oferir cap resposta solvent, ja que apel·lar a la legislació vigent suposa una petició de principi, és a dir, apunta precisament a allò que qüestiona l’entitat que pugna per la seva emancipació política. Quan la llei és bona part del problema, apel·lar a la llei, a la Constitució, és apostar pel cinisme argumentatiu d’aquell que té interès en que el problema no es resolgui.

Aquesta és una qüestió fonamentalment pragmàtica. I aquí el context és decisiu. No és el mateix que el Tribunal Constitucional alemany negui la possibilitat de secessió a Baviera quan la població que ho demanda és inferior al 3% , que fer-ho en un context en que ho reivindica al voltant de la meitat de la població (Quebec, Escòcia, Catalunya). Imaginem, de forma exagerada, un col·lectiu nacional en el que un 60% o 70% de la població vulgui la separació de l’estat. Sota quins arguments liberals i democràtics es pot denegar que es decideixi el tema per referèndum?. Quan això passa, els estats es converteixen en presons legals, en presons constitucionals. I a ningú li agrada viure empresonat.

El dret hauria de servir per canalitzar la solució dels problemes, no per esdevenir ell mateix un problema. El dret constitucional dominant, conservador de l’estatus quo, encara correspon a la fase estatalista dels segles XIX i XX. Les democràcies del segle XXI hauran d’encarar aquesta qüestió d’una manera directa i d’acord amb els seus propis valors. És una qüestió de democràcia, de refinament de la democràcia liberal. Una qüestió de drets, institucions i procediments que no es pot resoldre “en abstracte” sinó fent que aquests drets, institucions i procediments siguin congruents amb la realitat social i cultural que han de regular.

Resulta lògic i de sentit comú preferir que la solució dels problemes es basi en acords entre les parts. La pregunta fonamental, però, és quina solució donen els demòcrates i constitucionalistes quan una de les parts, les institucions centrals de l’estat, es neguen reiteradament a entrar ni tan sols a considerar la possibilitat d’un acord. Si aquesta és l’actitud de l’estat, el que s’està incentivant és procedir a separacions rupturistes de la legalitat vigent, que seran més legítimes quan més negativa i tancada sigui l’actitud de l’estat a establir acords.

Crec que és un fracàs per les democràcies el fet que un territori pugui assolir la independència per la força i sigui després majoritàriament reconegut a través del realisme de les relacions internacionals i, en canvi, aquesta separació no pugui realitzar-se a través de procediments pacífics i democràtics.

En el cas de Catalunya, un 75 % dels ciutadans dona suport a un referèndum sobre la independència. La Unió Europea tindrà en algun moment alguna cosa a dir i a fer, però crec que només ho farà quan Catalunya esdevingui un problema europeu. De moment no ho és. És tan sols un problema espanyol, cosa que permet a la UE seguir “enviant la pilota a corner”.

La única cosa segura és que aquest tema no desapareixerà, seguirà a l’agenda. Amb tots els costos i incerteses que suposa que no es resolgui. Que tinguin un feliç 2017 !.

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment