spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article ARA (juliol 2016): "Paraules màgiques, paraules sospitoses"

Els discursos polítics de caràcter legitimador inclouen paraules que es pretén tindrien la virtut d’oferir una solució profunda i immediata pel simple fet de pronunciar-les. No caldria explicar-les o concretar-les massa, els seus efectes terapèutics s’imposarien per la seva lògica inherent. Son les “paraules màgiques” de la legitimació. Hi ha bastant exemples: conflictes de cultures?: “interculturalitat”, interessos d’estat contradictoris?: “Europa”; tensions d’identitats entre majories i minories?: “diàleg”; manca d’interès en els afers públics?: “educació”; dissens social entre religions?: “tolerància”, etc.

Al costat d’aquestes paraules màgiques existeix tot un altre grup, el de les paraules sospitoses. En aquest cas es tracta de conceptes emprats dins i fora de l’àmbit polític que resulten simplement confusos en estar mal aplicats. És el cas, per exemple, de conceptes com “energia” o “magnetisme” quan les diuen persones amb coneixements quasi nuls de física que pretenen convèncer de que un determinat indret geogràfic “té molta energia” o “un magnetisme especial”, etc. Es tracta de paraules sospitoses per l’ús gens precís i equívoc que se’n fa. En termes analítics cal desconfiar-ne de forma immediata. Creen confusió malgrat una pretesa profunditat que, de fet, és buida de contingut. 

Doncs bé, les dues paraules màgiques preferides pels socialistes espanyols (i a estones per dirigents del PSC) en el moment de plantejar una alternativa al molt obsolet estat de les autonomies son “reforma constitucional” i “federalisme”. El document de base que serveix per analitzar què és el que aquest partit té al cap en el tema territorial quan esmenta aquestes paraules és l’anomenada “Declaración de Granada” (juliol 2013).

Analitzant el document, una conclusió no massa difícil a la que arribarà un lector mínimament informat sobre temes federals és que l’ús que es fa d’aquelles dues nocions va transformant-les de paraules màgiques en paraules sospitoses. Centrem-nos en el “federalisme”.

En primer lloc, lluny del que el document pretén fer creure resulta més que qüestionable que inclogui una proposta que es pugui anomenar “federal” en termes estrictes. No ho és. Més aviat es tracta d’un conjunt dispers de propostes de remodelació del l’estat de les autonomies que no trenca amb la lògica bàsicament regional del model. S’empra la paraula més que el concepte.

Malgrat l’ús del terme federal i una voluntat de “clarificar” competències dels dos nivells de govern, la concreció institucional segueix essent “autonòmica”. Es defensa, per exemple, que la política europea seguirà la “jurisprudència constitucional” (sic); s’estableix una intervenció jeràrquica del poder central quan sorgeixin conflictes –sempre en nom de la “igualtat de ciutadania” i de la “cohesió territorial”, naturalment, que sovint no son més que dues coartades conceptuals vinculades a una visió unitarista, gens federal, de l’estat i que, de nou, legitimarien processos de recentralització; s’accentua el “federalisme cooperatiu” davant d’una concepció més competitiva de les federacions (Alemanya, que és un estat uninacional, ja va arribar a la conclusió en els anys noranta que la cooperació dissolia la lògica federal, en contrast amb el federalisme plurinacional de Canadà, de caràcter molt més competitiu i descentralitzat); es mostra una confiança en la sempiterna reforma del Senat, com si això fos un punt fonamental, quan les cambres altes no juguen cap paper destacat en estats plurinacionals com Bèlgica o Canadà; es contemplen relacions intergovernamentals, però sotmeses al “marc multilateral”; a la pràctica ni tan sols queda garantit el principi d’ordinalitat i no se surt del marc mental de les “nacionalidades y regiones” (que cada entitat autodefiniria!); el poder judicial està lluny de federalitzar-se, tal sols s’opta per “cierta territoralización (respetando su caràcter de poder único y exclusivo del Estado)”; no hi ha procediments de garantia específics sobre el compliment de les regles adoptades (el “dret a decidir”, òbviament, ni està ni se l’espera); la regulació de símbols col·lectius i de la política internacional son temes absents o plens d’unes ambigüitats que l’experiència constitucional de les darreres quatre dècades ja ha mostrat abastament a qui beneficia; etc. I podríem seguir.

En definitiva, el document socialista de Granada no està en absolut pensat des del tema de fons que cal resoldre: el reconeixement i acomodació política i constitucional en termes liberals i democràtics d’un estat que és plurinacional. Una característica que caldria es reflectís en els àmbits simbòlics, competencials i institucionals, tant en l’esfera interna com en les esferes europea i internacional.

La conclusió és que la Declaració de Granada mostra una música i una lletra molt antigues, fins i tot més que la de la cançó composada pel mexicà Agustín Lara (1932), ja saben, “Granada, tierra soñada por mi ...”. De les expectatives màgiques a una clara i sospitosa decepció. Com a punt de partida per un estat plurinacional, la Declaració socialista del 2013 resulta simplement obsoleta. Pren com a referència i a la baixa models uninacionals poc congruents amb el caràcter nacional heterogeni de la societat espanyola. I encara s’hauria de negociar (és un dir) amb el PP i C’s que, com tothom sap, son dues organitzacions imbuïdes d’una profunda cultura federal i plurinacional. És a dir, Lampedusa de nou.

Curiosament, pocs mesos abans de la reunió de Granada, el PSC va elaborar un document molt millor que el del PSOE en termes de modernitat i de coneixements del que son les federacions plurinacionals actuals (“Per una reforma constitucional federal”, Document de treball n. 163, Fundació Rafael Campalans). Tanmateix, després no li varen fer cas ni ells mateixos, abraçant el document conceptualment molt més primitiu dels socialistes espanyols.

Tot molt pretesament “màgic”; tot molt continuadament “sospitós”.

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment