spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article ARA (març 2016): "Ningú no ho fa tot bé"

Pensem bé la política? Crec que els autors que han pensat millor la política son sovint aquells que mostren que la política no es pot acabar de pensar bé.

Hi ha tant raons teòriques com pràctiques que expliquen aquest fet. D’una banda, cada concepció política selecciona i prioritza un tipus de llenguatge i tot un conjunt de valors, marcs conceptuals i objectius molt diversos: l’ordre i la seguretat; els drets i llibertats, la separació de poders i el principi de legalitat; la justícia socioeconòmica; el pluralisme nacional i cultural; la democràcia i la participació ciutadana; l’ecologia; l’eficiència i l’estabilitat; etc.

Considerats en abstracte tots aquests valors i objectius resulten desitjables. Tanmateix, quasi sempre es donen tensions i contradiccions pràctiques entre ells. A la pràctica, no es dona quasi mai una harmonia entre aquest conjunt de valors i objectius, sinó que cal triar o prioritzar els que és consideren més rellevants, especialment quan els recursos econòmics son escassos, que és quasi sempre.

D’altra banda, bona part dels actors polítics (partits, organitzacions, corporacions, etc) deixen a vegades fora del seu focus analític i moral alguns aspectes que son rellevants a la pràctica en els contexts socials concrets: la història, la lògica institucional, el context internacional, tots els interessos implicats, les identitats col·lectives, la dependència de les decisions prèvies, els diversos tipus de pluralisme social o cultural, el grau de qualitat de les elits, la cultura política, etc.

Centrem-nos en el primer aspecte. Les diferents concepcions o “ismes” polítics (liberalismes, socialismes, conservadurismes, nacionalismes, etc) no acostumen a considerar acuradament aquelles tensions entre valors i objectius, sinó que més aviat tendeixen a marginar i menystenir allò que no forma part del seu “nucli dur” prioritari. Així, els diferents “ismes” s’aproximen sempre a la política des d’unes perspectives morals i polítiques parcials que prioritzen una agenda de temes particular. Alguns enfocaments han estat capaços d’articular tres o quatre de les perspectives anteriors, però segueixen essent enfocaments parcials.

Així, per exemple, la socialdemocràcia i el liberalisme social han sabut articular –vencent resistències conceptuals i pràctiques de les seves pròpies tradicions- elements del liberalisme polític (drets, separació de poders, eleccions competitives, etc) amb elements de justícia socioeconòmica i de democràcia. Tanmateix, segueixen tenint dificultats per pensar i articular bé altres àmbits, com la multiculturalitat, el pluralisme nacional o alguns valors postmaterialistes (ecologia).

La conclusió és que el pluralisme analític i normatiu resulta a la pràctica inevitable. No hi ha teories polítiques globals en els democràcies modernes. I en termes pràctics, cap partit i organització política pot fer-ho tot bé (afortunadament, diríem). I això és així no per una manca de voluntat dels teòrics o dels líders polítics, sinó perquè la síntesis de totes les perspectives convenients resulta impossible, tant des d’un punt de vista lògic com des d’un de vista pràctic.

La llista d’autors que mostren ser conscients, com a mínim en part, d’aquestes limitacions en el moment de pensar la política és llarga i diversa: Aristòtil, Maquiavel, Erasme, Montaigne, Hobbes, Madison, Kant, Stuart Mill, Isaiah Berlin ...

Posem un exemple relacionat amb el context de Catalunya. El pluralisme de valors i objectius que es dona inevitablement en les societats plurinacionals exigeix una flexibilitat política i constitucional més gran que la dels contexts uninacionals. Es tracta d’un pluralisme que es reflexa tant en la interpretació individual i col·lectiva de valors com la dignitat, la llibertat, la igualtat, la solidaritat com en les diverses maneres de jerarquitzar aquests valors i objectius.

Lluny del que pretenen tant els conservadors de dretes com els jacobins d’esquerres, els drets i deures de ciutadania no tenen per què ser administrats d’una manera uniforme per part d’un poder territorialment centralitzat (encara que permeti “autonomies”). Tal com mostren alguns estats federals, la igualtat de drets i deures dels ciutadans no implica una uniformització de les lleis ni l’existència d’un poder únic o hegemònic que les reguli.

La política comparada de les democràcies plurinacionals mostra com les visions uniformitzadores es revelen injustes des d’un punt de vista moral i inadequades des d’un punt de vista pràctic. En aquest sentit es constata que tant les dretes com les esquerres tradicionals mostren dèficits de pluralisme. Uns dèficits que fan que adoptin posicions reaccionàries en nom de la “igualtat de ciutadania” i de la “sobirania popular” (entesa com la d’un únic demos i no com una pluralitat de demoi). La igualtat no implica tenir unes mateixes lleis generals sobre educació, sanitat, pensions, ordre públic o serveis socials. Les asimetries legals no impliquen privilegis entre ciutadans, sinó diversitat en els diversos poders territorials legitimats per garantir els drets del ciutadans atenent a les característiques de les diverses col·lectivitats.

Les societats son avui molt més complexes que les que hi havia quan algunes corrents polítiques varen ser establertes. I a vegades no només les dretes sinó també algunes esquerres esdevenen reaccionàries degut a la seva limitada o antiquada concepció del “progrés” en àmbits com les relacions de sexe-gènere, el reconeixement de la pluralitat nacional, el medi ambient, etc.

Recordar que ningú no ho fa tot bé és un requisit per incentivar el respecte amb qui es discrepa, siguin altres individus o altres col·lectius. Respecte des de les limitacions de qualsevol enfocament. Recordem l’inici de la Crítica de la Raó Pura de Kant: “La raó humana té un destí singular ... es veu amoïnada per preguntes que no pot evitar puix que li venen donades per la natura mateixa de la raó, però que tampoc pot respondre perquè depassen tota capacitat de la raó humana”.

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment