spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article La Vanguardia (març 2016): "Demagògia, democràcia: Shakespeare"

Les organitzacions públiques i privades de les democràcies (partits, grans corporacions, etc) presenten sovint faccions internes, “guerres externes” amb altres actors i un discurs senzill, a vegades demagògic. Tenen un aire de República romana.

I aquí apareix un nom: Shakespeare. Les seves obres de temàtica romana, especialment Coriolà i Juli César ofereixen elements per entendre les relacions d’aquests actors polítics i socials amb la ciutadania. Ambdues obres mostren com el dirigent polític necessita obtenir l’estima del poble, però això no s’obté per mitjà dels mèrits o de les virtuts morals del líder, sinó més aviat a través de l’adulació i la promesa de recompenses als interessos més immediats. Ni els fets ni les virtuts públiques no son suficients. La corrupció i la demagògia populista son dos components constants de la vida política al llarg de la història.

Shakespeare mostra, com abans ho feu Maquiavel, que la república no és mai un cos únic sinó una contraposició d’interessos, bàsicament, entre rics i pobres. Hi ha sempre dues ciutats en tensió, dues maneres generals d’entendre les institucions i la ciutadania. Hi ha dues repúbliques. Quan es trenca l’equilibri entre aquestes dues ciutats, la república està en perill.

Aquestes son idees que ja trobem en la Gràcia clàssica: en les crítiques de Tucídides al funcionament de la democràcia d’Atenes, en la importància de les classes mitges per l’estabilitat política destacada per Eurípides a Les Suplicants, o en la insistència d’Aristòtil en un equilibri de poders que eviti els mals de l’aristocràcia i de la democràcia.

Coriolà és potser l’obra més compacta de Shakespeare. T.S. Eliot i H. Bloom mantenen que és la seva tragèdia més ben construïda. L’obra ens mostra alguns cantons foscos del “poble”. Lluny d’una imatge idealitzada i ingènuament romàntica, a Coriolà el poble és descrit com un col·lectiu que malgrat té por de la tirania és “el monstre de molts caps”. Els seus defensors, els tribuns de la plebs, son presentats com dirigents centrats en els seus propis interessos. Dotats d’habilitats retòriques enganyen fàcilment a un poble sempre mogut més per les emocions que per la racionalitat. La democràcia no està en perill només per forces externes, sinó que porta al seu interior el germen de la seva pròpia destrucció. Aquest és el missatge polític de Coriolà. Una idea políticament potent.

A Juli César el personatge central és Brutus. Sap que l’acció de matar a César va contra els seus principis ètics, però les circumstàncies fan que finalment justifiqui l’assassinat en nom de la pervivència de les virtuts públiques i de les institucions que les emparen. Ser virtuós, ens ve a dir Brutus, és una condició pública, no només privada. No es pot ser bon ciutadà, ni tan sol es pot ser feliç, lluny de la virtut. Creu que l’apel·lació als valors romans republicans tradicionals és més que suficient per legitimar el tiranicidi davant l’assemblea de ciutadans. Basa el seu discurs en les virtuts cíviques, en la llibertat col·lectiva i en l’orgull de pertànyer a una república de ciutadans. És un discurs sobri, en prosa, de caràcter estoic i racional que no ofereix res material al poble. La virtut ja és prou recompensa. Es un discurs que margina el paper de les emocions i dels focs artificials de la retòrica. Aquests dos elements distorsionen poder saber allò que és correcte.

Error polític. El discurs posterior de Mac Antoni combina una retòrica exuberant en vers amb l’apel·lació a la satisfacció immediata dels interessos materials del poble. No hi ha virtut. Més aviat hi ha una acomodació als vicis. César no podia ser un perill perquè estimava al poble. És un discurs que mostra que l’eficàcia pràctica d’un raonament no es troba en la seva lògica interna, sinó en el poder de les paraules que utilitza. Una idea defensada per Gòrgies segles abans. A l’assemblea, Marc Antoni esvaeix la por a la tirania i s’imposa per golejada.

César ha estat assassinat, però al final l’objectiu últim de la conspiració fracassa. L’Imperi acabarà substituint a la República. I és el poble el que col·labora a laminar les institucions republicanes quan percep que malgrat el poder l’exerceixi un tirà es satisfaran als seus interessos immediats. El poder del poble serà suprimit en nom del poble. El poble contra la República. Una altra idea potent.

Mentre Coriolà creu que els fets son suficients com a font de legitimació del poder, Brutus creu que ho son les virtuts públiques i les institucions que la defensen. Ambdós s’equivoquen. I això els condueix a les seves respectives tragèdies.

Crec que tant els analistes de la democràcia com tots els demòcrates haurien d’entendre bé què ens diu Shakespeare sobre el paper que juguen les emocions, la retòrica populista i la racionalitat estratègica en la vida política de les col·lectivitats humanes. La corrupció i la demagògia no es combaten amb apel·lacions als valor ètics, sinó amb institucions, procediments i regles eficients de control.

Comments

Sunday, September 25, 2016 2:34 AM
whoah this weblog is wonderful i love studying your posts. Stay up the great work! You know, many individuals are searching round for this info, you can aid them greatly. fbckaeffakdgfdea

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment