spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article La Vanguardia (febrer 2014): "Desigualtats i benestar democràtic"

 

En els discursos polítics (documents de partits, programes electorals, intervencions parlamentàries, mítings, etc) s’empren profusament tot una sèrie de valors legitimadors: llibertat, igualtat, dignitat, democràcia, solidaritat, eficiència, etc. Habitualment, qui els introdueix no els precisa ni els quantifica gaire, sinó que es defensen d’una manera abstracta. Semblaria que entre valors convenients i desitjables mai no haurien d’haver contradiccions. Quan s’analitzen més detingudament les coses, però, no resulten ser tan senzilles.
Centrem-nos en el valor de la igualtat i, més específicament, en la igualtat socioeconòmica. Empíricament es comprova que la majoria dels humans mostren un rebuig espontani davant de grans nivells de desigualtat (sembla que això té arrels evolucionistes prehumanes). També es comprova que la percepció de molts ciutadans és que les desigualtats socials del seu país són excessives, amb independència de les simpaties polítiques que mostren. Tanmateix, quan se’ls hi pregunta quin creuen que és el grau de desigualtat existent, les xifres que afirma la majoria són molt inferiors a les dades reals. Així, fa pocs anys els nord-americans estimaven en promig que el 20% més ric controlava el 59% de la riquesa total, quan la xifra era del 84%.
Els discursos que tracten de combatre les desigualtats esgrimeixen tres tipus d’arguments: morals, econòmics i polítics. Les raons morals son a vegades complementades amb raons econòmiques sobre l’eficiència. Hi ha tot un gradient de posicionaments, però bastants actors parteixen de dues premisses: que el tema es estrictament “social” i que quant més igualitària és una societat més justa la podem considerar. Tanmateix, tal com han destacat bona part de les teories de la justícia de les darreres dècades, malgrat que els criteris socials resulten importants, no sembla que en el terreny moral resulti legítim bandejar criteris valoratius de caràcter individual (el mèrit, l’esforç, el risc, etc) en el que es considera una situació “justa”. Aquests últims criteris també solen presentar-se pels seus defensors com complementaris als d’eficiència econòmica.
D’aquesta manera, malgrat es consideri que la igualtat és un valor central, sempre hi haurà diverses concepcions sobre quin tipus d’igualtat és la més decisiva (legal, d’oportunitats, de resultats, etc), sobre quins son els criteris més decisius per avaluar-la,  i sobre quina és la jerarquització correcta entre aquests criteris (i això sense considerar les interrelacions entre els diferents tipus d’igualtat i altres valors, com la llibertat, el pluralisme, la solidaritat, etc). Els debats morals i econòmics resulten, així, interminables. Des d’aquests paràmetres valoratius contraposats, el consens esdevé impossible. En termes de Churchill, son debats que esgoten sempre als interlocutors sense esgotar mai el tema.
 
En contrast amb els arguments morals i econòmics, crec que son els arguments polítics els que faciliten un consens sobre la correcció redistributiva de les desigualtats socioeconòmiques. Els arguments no son aquí tan teòrics, sinó que estan basats en l’experiència empírica: els estats amb menys desigualtats tenen un grau menor de problemes col·lectius. Diversos estudis recents tendeixen a confirmar els resultats de The Spirit Level, una anàlisi comparada molt citada de R. Wilkinson i K. Pickett sobre desigualtats (2009).
La idea central es que les desigualtats acaben sortint cares a tothom en termes polítics. Corregir-les resulta una inversió col·lectiva rentable, ja que correlacionen amb aspectes clau de la democràcia i del benestar. A la pràctica, més desigualtat vol dir menys cohesió social, més inseguretat, més corrupció pública i privada, més violència en la societat, menys esperança de vida, més necessitat de despesa en salut, serveis socials, policia i presons, menys mobilitat social, etc. La comparació de la població d’un mateix nivell d’ingressos de diferents països, mostra que l’estat de salut i la qualitat de la vida col·lectiva és més alta en aquells que son menys desiguals. Preferir viure en un sistema polític que no corregeix les desigualtats socioeconòmiques, o que ho fa poc, resulta irracional des de l’estricta (i molt estreta) perspectiva del mer autointerès.
De manera semblant a la idea defensada pel bioquímic Nick Lane (2008) de que resulta més eficient procurar endarrerir l’envelliment que tractar de combatre separadament diverses malalties (Alzheimer, cardiopatíes, etc), a escala social resulta més eficient combatre les desigualtats que els problemes socials separadament.
La conclusió teòrica es que si avui les teories de la justícia no poden prescindir de la perspectiva individual, les teories polítiques no poden prescindir de la perspectiva del benestar col·lectiu. La conclusió pràctica és que amb independència de les idees que un pugui mantenir sobre el que considera moralment just o econòmicament eficient, resulta molt millor per la qualitat de vida dels ciutadans viure en un país amb menys desigualtats. Certes desigualtats poden ser econòmicament eficients o moralment correctes, però el seu increment mai anirà a favor de la disminució dels problemes polítics de la col·lectivitat. Mai anirà a favor del benestar democràtic.
Es tracta de conclusions rellevants per qualsevol context democràtic. També per una Catalunya independent.

 

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment