spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article ARA (gener 2014 - 2): "Democràcies emancipadores"

 

Una de les anècdotes més conegudes de Max Planck remunta a quan era estudiant de la Universitat de Munich. El seu professor de física, J. Gustav von Jolly, el va desincentivar a que estudiés física, ja que considerava que aquesta disciplina científica s’havia completat, quedant només alguns detalls per establir. Lord Kelvin deia una cosa semblant. Malgrat aquell consell, Planck es dedicà a la física i, a partir de l’anàlisi de la “radiació del cos negre”, postulà la quantificació de l’energia, un resultat poc intuïtiu que el va sorprendre a ell mateix, però que donà pas a la física quàntica del segle XX i XXI, una autèntica revolució científica.
En el mateix moment (finals del segle XIX) en que Jolly o Kelvin consideraven que la física estava pràcticament enllestida, va resultar cada vegada més notori que les dues teories aleshores més potents, la mecànica de Newton i l’electromagnetisme de Maxwell, presentaven inconsistències mútues (tècnicament, mentre les equacions de la primera son invariants sota les transformacions de Galileu, les de la segona no ho són, i sí que ho son respecte les transformacions de Lorentz). I les inconsistències, es vulgui o no, en el món de la ciència sempre provoquen un notori desassossec intel·lectual. En aquest cas, conduiren a Einstein a formular, primer, la seva teoria especial de la relativitat per sistemes inercials (1905) i, posteriorment, la seva teoria general que incloïa la gravetat (1915). En termes generals, es tracta de teories que es subsumeixen: quan les velocitats son petites les transformacions de Lorentz tendeixen a les de Galileu, i quan les densitats son petites, els resultats de la relativitat general s’aproximen als de la relativitat especial. Però la història òbviament no acaba aquí, entre altres motius perquè la teoria general de la relativitat i la teoria quàntica de camps resulten incompatibles i encara ningú ha aconseguit superar el repte d’articular-les (a la pràctica s’empren habitualment de manera separada, la primera en l’àmbit macroscòpic de la cosmologia i la segona en l’àmbit de les partícules subatòmiques). 
Així, avui sabem que en la història de la ciència (i també en la història de les institucions polítiques) els conceptes teòrics arrosseguen les seves pròpies ombres; les seves possibilitats embolcallen els seus propis límits. I les teories que emmarquen aquells conceptes solen presentar inconsistències. Tanmateix, aquestes ombres i inconsistències estimulen el progrés.
La pretensió de que una disciplina ha arribat al seu zenit i de la que només s’espera que completi alguns detalls també s’ha formulat en altres camps, fins i tot en el de la teoria política. Recordem que fa només dues dècades F. Fukuyama, després del col·lapse dels estats socialistes, establí que el progrés polític havia culminat amb les democràcies liberals existents de base capitalista. Avui aquesta pretensió no només sembla incorrecta, sinó simplement interessada i bastant ridícula. De fet, mai està de més recordar el caràcter provisional que sempre tenen tant les concepcions científiques com les institucions polítiques pràctiques. Unes vegades son noves dades experimentals o transformacions pràctiques les que acaben provocant teories científiques més potents o institucions polítiques més convenients, altres vegades aquestes últimes s’originen en canvis en les mateixes idees.
Les democràcies actuals no sembla que tinguin només coses de detall a millorar. Es poden citar com a mínim tres grans camps en els que encara està quasi tot per fer: el control de la pobresa, les desigualtats, i dels poders privats financers i econòmics a escala internacional, el control de les qüestions ecològiques (escalfament global, degradació de boscos i selves, aigua potable, recursos marins, etc), i l’acomodació del pluralisme de caràcter cultural i nacional. A nivell internacional la democràcia liberal encara és una utopia; a nivell estatal, els estat de dret son molt insuficients i incomplerts.
En el món de les institucions polítiques, la democràcia liberal s’ha construït i s’ha pensat pels estats i des dels estats. Els seus conceptes (estat de dret, participació, representació, etc) arrosseguen les ombres i inconsistències internes d’aquest estatalisme. Les revolucions liberals han tingut un caràcter bàsicament emancipador en el període que s’inicia amb la modernitat política (1688), tanmateix quan el món polític i les societats, els demos, es tornen més complexos tant a escala interna com global, queda al descobert el caràcter parcial i esbiaixat de la interpretació dels seus mateixos valors (llibertat, igualtat, dignitat, pluralisme, etc). Convé impulsar que la concreció institucional dels valors i objectius de les democràcies liberals estigui sempre en transformació vers estructures més emancipadores. En el terreny socioeconòmic, polític i cultural. Convé que mai arribin a Ítaca. Catalunya té avui una oportunitat de constituir una democràcia eficient i d’alta qualitat ètica. I cal aprofitar-la.

 

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment