spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article ARA (gener 2014 -1): "Cadires petites"

 

Sembla que el PSC ha volgut afegir components particulars a la crisi general que viu la socialdemocràcia europea. En aquest cas, la renúncia definitiva a tenir el centre de gravetat situat a Catalunya i esdevenir, ara ja “sense complexos”, la delegació regional del PSOE. És un pas que allunya al partit de la seva història recent (des del franquisme). Això no és cap bona notícia pel catalanisme polític. El PSC, malgrat totes les limitacions i matisacions que convenen al cas, estava situat fins ara dins de l’espectre del catalanisme de centreesquerra. El seu gir actual el situa com un mer satèl·lit de l’espanyolisme. De fet, en el seu enfocament actual, el PSC queda dissolt en termes de decisió pròpia. Les aparences de “coordinació” amb el PSOE a la pràctica signifiquen simplement “submissió” formal al centreesquerra espanyol.
Es pot defensar que aquesta és una posició legítima. Tanmateix, les incoherències del partit resulten flagrants. Varen començar la legislatura dient que s’abstindrien sempre sobre la qüestió territorial, una posició bastant incomprensible per un partit seriós a Catalunya. A continuació es manifestaren a favor de que es realitzés una consulta als ciutadans de Catalunya per a que es pronunciessin sobre el seu futur polític, però a condició que sigues una consulta “pactada” amb el govern central. Quan des del Parlament de Catalunya s’inicia el procés per sol·licitar la transferència de competències per a canalitzar aquest pacte, la posició del partit és votar en contra. La justificació és circular: votem en contra perquè no es tracta d’una consulta pactada i no es pot sol·licitar que sigui pactada sense haver-la pactat prèviament (ni el “Polònia” ho supera!). Finalment, el PSOE s’inventa a Madrid una inútil iniciativa de fer una mena de subcomissió al parlament central per tractar el tema territorial, sense pactar-la amb ningú (!).  
Tant el PSOE com el PSC estan actualment molt lluny de la modernitat. El seu projecte de “federal” només en té el nom. També s’anomena federal el partit (“Comité Federal”, etc) quan no és sinó un partit com quasi tots els altres, unitari i jeràrquic. De fet, no son federals ni ells mateixos. Però el tema central no és aquest, sinó les idees, els projectes i les estratègies. I el PSOE és un partit caracteritzat per un profund i inherent nacionalisme espanyol. Un nacionalisme d’estat de perfil jacobí. La “igualtat” es veu predominantment en termes d’uniformitat. El pluralisme nacional molesta, els hi resulta un tema incòmode. Uniformisme nacional republicà i centralització per evitar “privilegis”. França en l’horitzó. Jacobinisme pur. Recordem que a la revolució francesa es combatia el federalisme en nom de la “democràcia”. D’una concepció uniformista de democràcia.
Si els socialistes volguessin ser autènticament federals haurien de sortir del localisme espanyol afrancesat on estan situats des de fa molt anys i mirar més lluny. Per exemple, mirar les posicions del New Democratic Party canadenc (NDP) sobre què significa el federalisme en una democràcia plurinacional. No el federalisme en una democràcia uninacional, com Alemanya o els USA, sinó en una democràcia plurinacional, com Canadà. És fàcil. Que mirin només el document “Quebec’s Voice and Choice for a Different Canada. Federalism, Social-Democracy and the Québec Question” (2005). És un document curt. El NDP no és un partit quebequès, és un partit canadenc. Aposta, d’una banda, per la renovació del federalisme plurinacional i, d’altra banda, per la renovació de la socialdemocràcia en les seves condicions socioeconòmiques i nacionals. Reconeixement nacional, augment de l’autogovern, asimetries federals, respecte a la dignitat col·lectiva, flexibilitat procedimental, socialdemocràcia allunyada del jacobinisme, dret a l’autodeterminació del Quebec. Al seu costat, la declaració de Granada (2013) del PSOE resulta simplement ridícula, patètica, un mer intent de salvar els mobles de “l’estat de les autonomies”.
Escric aquest article des de la tristesa. El PSC va ser un partit de clares arrels antifranquistes. La seva posició en el tema clau de la llengua fins ara ha estat impecable, defugint posicions lerrouxistes de divisió de la societat per motius lingüístics. L’època de Pasqual Maragall a l’alcaldia de Barcelona va ser una de les més brillants de la ciutat, ben enfocada i impulsant unes perspectives de futur que encara perduren. Tot aquest capital col·lectiu està essent defenestrat pels actuals dirigents del PSC. Com s’explica?. Un dels dirigents del partit (que no pertany al sector “crític”) em va donar una resposta sintètica: “Mira Ferran, em va dir, es poden ideologitzar molt els arguments, però, de fet, els membres de la direcció actual van només a conservar les seves cadires de poder, encara que aquestes siguin cada vegada més petites”.
Decadència socialista. Una llàstima pel partit, una llàstima pels ciutadans, una llàstima pel país.

 

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment