spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article La Vanguardia (desembre 2013 - 2): "Més enllà de Gaziel"

 

Per tal de solucionar un problema, sembla que una condició important és procurar definir-lo bé. I definir bé un problema, especialment en l’àmbit polític, requereix fer, com a mínim, tres coses. En primer lloc, saber triar quina és la qüestió bàsica o decisiva a considerar. Òbviament, a més d’aquesta qüestió n’hi hauran d’altres –de caràcter econòmic, social, cultural que s’entrellacen amb la primera, però resulta improcedent barrejar-les totes d’entrada. En segon lloc, definir un problema implica saber caracteritzar-lo amb la màxima precisió possible. Això requereix tant un acurat tractament conceptual com incloure totes les dades empíriques que li són rellevants. I en tercer lloc, cal saber on dirigir-se per buscar les possibles solucions, tant en l’àmbit de la teoria com en el de la política comparada (Isaiah Berlin ja deia que les preguntes que es formulen en filosofia o en ciències socials només són intel·ligibles si sabem on anar a buscar les respostes).
 
La principal qüestió de fons en les democràcies plurinacionals és, potser, la del seu demos. En casos com Bèlgica, Canadà, el Regne Unit o Espanya, aquest repte es pot resumir en l’expressió: “una democràcia, diversos demos nacionals”. Les regles dels estats de dret d’aquests contexts, si volen ser justos (i sobreviure) han de donar resposta a aquest repte en els drets individuals i col·lectius, en la divisió de poders, en les institucions i procediments de decisió (reconeixement, cotes d’autogovern en l’àmbit intern i internacional, regulacions asimètriques, drets de vet, etc). Alexis de Tocqueville assenyalà, a la primera meitat del segle XIX, que la “tirania de la majoria” constituïa un dels principals perills de les democràcies. Aquest perill té una clara concreció en el pluralisme nacional d’aquells estats.
 
¿Quines són les respostes que ofereix la política comparada per tractar de superar aquest repte? Es resumeixen en tres models: confederalisme o federalisme plurinacional, institucions de consens (consociatives) entre majories i minories permanents (Bèlgica, Suïssa), i regles per la secessió. Es tracta de solucions que poden establir-se per separat o bé combinar-se entre sí. En tots els casos el que s’apunta són fórmules que facilitin un “escut de protecció” a las minories davant les decisions, procediments i pressions de les majories nacionals. Es tracta, doncs, més d’un repte de protecció liberal de les minories que d’un repte democràtic de participació d’aquestes en les institucions de l’estat. La política comparada també mostra que la solució més adequada depèn de cada cas concret (història, situació internacional, tipus de cultura política, secessió majoritària, etc).
 
En el cas espanyol, els dos primers tipus de solucions s’han revelat impossibles d’establir. La cultura política dels dos principals partits nacionalistes espanyols (PP, PSOE) no permet arribar a aquest tipus de solucions. De fet, tant les concepcions unitaristes i de conservadorisme tradicional del PP, com les jacobines i uniformistes del PSOE reflexen un fons cultural comú, intel·lectualment i moralment desfasat, i gens pluralista en termes nacionals.
 
 
Aquest és un tema estructural. Afecta al marc conceptual i pràctic des d’on aquells partits pensen la democràcia. La situació política actual reflexa un contrast entre dues visions sobre el que ha de ser un estat de dret en una societat plurinacional del segle XXI. Es tracta d’un contrast, de moment irreductible, entre una visió uniformitzadora –fins i tot quan planteja preteses “reformes federals”, i una visió de canvi independentista donada la impossibilitat pràctica de procedir a un verdader reconeixement i acomodació política de Catalunya, en tant que realitat nacional diferenciada, en el marc polític espanyol.
 
A Catalunya, l’optimisme polític ha acostumat a administrar-se amb comptagotes; el pessimisme a paletades. Tanmateix, bona part dels ciutadans del país han començat a fer una revolució intel·lectual i pràctica semblant a la que fa uns anys va fer el Barça: establir un model i un projecte propi, i vèncer l’històric pessimisme i les seves derivades (fragmentacions ideològiques, minifundismes organitzatius, etc).
 
La política catalana sembla apuntar que les generacions actuals han decidit fer antiquada la reflexió escèptica de Gaziel fa més de quatre dècades (Història de ‘La Vanguardia’): “Cal no perdre mai de vista que el sentiment catalanesc és una realitat vivíssima, probablement indestructible però difusa, passiva, sense nervi, que només sorgeix i actua en rars moments excepcionals i sempre –això és terrible!-, no pas per propi impuls i vigoria, sinó burxada i ferida per exteriors ofenses. És la injustícia aliena el que la mou, més que la consciència de la justícia pròpia”.
 
Ho comprovarem en el proper trienni (2014-2016). Venen temps interessants, d’història oberta, de marcs internacionals. Potser seran temps poc lírics, salpebrats amb una èpica continguda, quasi estoica, i que caldrà gestionar amb molta racionalitat, a vegades amb contundència i, sempre, amb molta intel·ligència emocional. Retinguem a R. Aron: “Malgrat haguem perdut el gust per les profecies, no podem oblidar el deure de les esperances”. La majoria dels ciutadans de Catalunya i les seves institucions han interioritzat que la independència és possible. Ara l’han de fer probable. I desprès, irreversible.

 

 

Comments

# Lluís Soler
Friday, January 10, 2014 11:29 AM
Hola,

He llegit amb interès aquest post. La claredat expositiva i la sòlida argumentació són, sens dubte, aspectes que n'incentiven la lectura i la reflexió.
Tanmateix, no comparteixo plenament ni el diagnòstic ni la solució. Quant al diagnòstic, penso que el principal repte que se'ns planteja a Catalunya no és tant "la visió uniformitzadora" de PP i PSOE sinó la poca participació catalana en els nuclis de poder político-financer-mediàtic espanyols amb seu a Madrid. I és que les actuals tendències recentralitzadores del PP no ens han de fer oblidar que el grau de descentralització ha estat, tant en termes administratius com competencials, lingüístics i culturals, força notable, no gaire llunyà -en alguns casos, possiblement superior- al que pugui gaudir Baviera i, pel que fa a la política d'immpersió lingüística, superior a Gales i al Québec (on la minoria anglòfona no renuncia a poder educar els seus fills en anglès). Ara: aquesta descentralització ha anat, paradoxalment, acompanyada d'una recentralització del poder decisori a la capital del regne i a l'intent de fer d'aquesta una mena de capital "total", nucli indiscutible de totes les infraestructures i inversions estratègiques. Per tant, el nostre repte és més de "participació en les institucions de l'estat" que no pas de "protecció de les minories". I, per cert, que els entrebancs per assolir una plena participació catalana la la governació i al poder espanyols no només venen de fora: cada cop que hi ha hagut algun polític català -Borrell, Carme Chacón- amb possibilitats d'arribar a liderar el PSOE i optar a la presidència d'Espanya, resulta que alguns dels retrets més contundents, més radicals, han vingut de Catalunya. Sospitós, molt sospitós.

Partint d'aquest diagnòstic, crec que una alternativa a l'atzucac en què ens trobem seria defensar un federalisme enfocat en fer de Barcelona la segona capital d'Espanya, és a dir, de participar, i en primera línia, en la governació general, en el poder. Difícil? Sens dubte, però no pas més que una independència que, en el context geopolític actual, comptaria amb una molt probable hostilitat de la UE -que, al capdavall, és una unió d'estats i no de ciutadans, a diferència dels EUA i que, per tant, és procliu a veure el cas català com una amenaça- i d'alguns membres del Consell de Seguretat de l'ONU, com la Xina i Rússia, que molt possiblement vetarien el nostre ingrés a les Nacions Unides tot emparant-se en la resolució 2625 de 1970...
Per últim, crec que aquesta proposta, o d'altres semblants, és positiva: planteja un projecte de futur que, a més, suma en comptes de restar i que permet que els nombrosos ciutadans que ens sentim alhora catalans i espanyols poguem compaginar ambdues identitats sense problemes.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment