spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article La Vanguardia (agost 2013): "Pensar-actuar amb ulls internacionals"

Els ciutadans i les institucions de Catalunya estem entrant actualment en una fase decisiva, la de situar-nos en el món des de la nostra personalitat nacional diferenciada. És la fase de l’ emancipació política col·lectiva. Tal com he dit en alguna ocasió, en els termes “civilitzats” d’una democràcia del segle XXI no resulta legítim obligar als ciutadans d’una col·lectivitat nacional a romandre dins d’un estat en contra de la voluntat de la majoria. En termes polítics això resulta completament il·legítim; en termes morals resulta simplement impresentable.

 

 

Aquesta fase s’emmarca en el desenvolupament de les democràcies liberals del segle XXI i de la Unió Europea. D’una banda, sabem que la realitat no acostuma a coincidir amb el que les lleis diuen que és la realitat. I també sabem que la democràcia i la legalitat sovint estan dotades de tensions internes, especialment en estats caracteritzats per forts components de pluralisme nacional. Legitimitat democràtica i legalitat constitucional no sempre resulten components harmòniques. Aquesta tensió entre legitimitat i legalitat fou ja vista i analitzada en els temps de la Grècia clàssica. D’altra banda, el nombre d’estats del món s’ha més que triplicat en el darrer segle, juntament amb l’establiment d’organitzacions “regionals” com la Unió Europea.

 

Pel que fa al model territorial, la legalitat constitucional espanyola està esdevenint acceleradament obsoleta a Catalunya. És creixent el nombre de ciutadans que la troben aliena. A hores d’ara, l’Estatut del 2006 sembla un text escrit en el Paleolític. En aquests moments, no és que l’Estat espanyol tingui un problema, sinó que el problema és l’Estat espanyol. I el problema seguirà existint per molt que alguns s’atrinxerin en en la legalitat. Tampoc resulta una alternativa fer veure que es proposa un canvi per a que tot segueixi pràcticament igual –com el mal anomenat “federalisme” del PSOE. Es tracta d’una proposta que en termes estrictes ni tan sols és federal. Dir-li “proposta” és ja fer-li un gran favor. Si això és tot el que el PSOE pot oferir, el PSOE no és la solució. És més aviat el 50% del problema.

 

La realització d’una consulta ciutadana és un camí per sortir de l’atzucac polític actual. Quan hi ha problemes estructurals de legitimitat, reivindicar “poder votar” resulta impecablement liberal-democràtic. Fer la consulta seria un indicador de qualitat democràtica. Una qualitat com la que mostren Canadà o el Regne Unit. Si la consulta no es pot fer caldrà passar a vies alternatives i al marc de les institucions internacionals. Òbviament es tracta de vies pacífiques, però també clares i basades en la  legitimitat liberal i democràtica. Actualment, les regulacions internacionals ofereixen criteris orientatius en el moment de resoldre tensions territorials (Conveni de Venècia). I els dictàmens de dos tribunals de prestigi, el Suprem de Canadà (1998) i la Cort de la Haia vinculada a les NNUU (2010) han obert clarament la porta a independències negociades o de caràcter unilateral quan la negociació no resulta possible. Quatre criteris semblen imposar-se en aquesta posició més flexible de la pràctica internacional sobre nous Estats: que siguin democràtics, que mantinguin una noció inclusiva de ciutadania, que siguin Estats viables, i que contribueixin a l’estabilitat geopolítica. Catalunya compleix tots aquests criteris.

 

És important pensar i actuar en el procés de l’emancipació del país, no només a través de la pròpia perspectiva, sinó també a través de la perspectiva de la col·lectivitat internacional (política, en primer lloc, però també del món econòmic, cultural, esportiu, acadèmic, etc,). Cal insistir en que comptar amb una majoria interna a favor de la independència és la condició necessària, però no és la condició suficient per assolir l’emancipació del país. També es necessita que, encapçalat pel Govern i el Parlament, des de diversos fronts es faci una política exterior de primer nivell. El món de la política internacional és bàsicament realista. I entre els estats del món hi ha de tot. Als més importants cal explicar-los bé què hi guanyaran ells amb una Catalunya independent. També a la UE.

 

Tot apunta que l’estat no farà cap pas per establir una consulta pactada. En algun moment haurà de produir-se una ruptura política i legal després d’una decisió democràtica que porti a una Declaració d’Independència. Però el més important d’una Declaració d’Independència no és la Declaració, és la Independència. És a dir, cal fer la declaració quan la independència es pugui sostenir. Es tracta d’una qüestió de facticitat, no de retòrica.

 

En resum, agències d’estat pròpies, mobilització ciutadana, lideratge polític i procés d’internacionalització. Madrid és molt petit al costat del món. I Catalunya té prou pes econòmic i cultural per ser una referència política internacional. Si la majoria dels ciutadans de Catalunya segueixen mantenint una posició clara en favor de la consulta i en favor de la independència, i els lideratges polítics i civils es mantenen congruents entre si i no comenten errors importants, l’emancipació del país pot ser imparable. La democràcia és sempre un camí obert a millores. Especialment en contextos plurinacionals. I especialment a Europa.

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment