spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article ARA (juny 2013): "La batalla de les paraules"

 

Un tema estudiat des del període clàssic és el de la importància que té,  més enllà del seu contingut concret, la presentació dels arguments de caràcter legitimador per la seva eficiència política.La importancia de la “retòrica”. Malgrat el desprestigi semàntic del terme “retòrica” des dels temps de la modernitat (Hobbes) –sovint associat a la superficialitat i l’engany dels discursos-, sembla clar que la manca de reflexió sobre els seus continguts propicia que l’emissor utilitzi una forma empobrida de retòrica. Es tracta d’un camp que darrerament ha rebut una atenció renovada.
 
El llenguatge està sempre farcit d’ambigüitats i d’ambivalències que representen tan possibilitats com límits en les pràctiques comunicatives entre l’emissor i els receptors de missatges. De fet, la retòrica constitueix un ingredient inherent, indefugible, dels processos polítics. Diferents audiències tenen diferents marcs cognitius, diversos graus de coneixements i d’actituds polítiques que fan convenient introduir diverses modulacions i concrecions pràctiques en els arguments legitimadors.
 
 
Convèncer, persuadir o dissuadir esdevenen tres objectius diferents a aconseguir segons el context per part dels emissors dels discursos argumentals, siguin orals o escrits.
 
El grecs i romans del període clàssic ja sabien que la força d’un mateix raonament lògic varia segons les paraules utilitzades. Persuadir no equival a convèncer. L’eficiència retòrica no es basa necessàriament en la “lògica” argumentativa. Però sovint el significat pràctic d’un text tampoc està sempre en les paraules que inclou, sinó en elements del context lingüístic en el que s’emet. I també hi intervenen les característiques de l’emissor, del medi de comunicació i de l’audiència o audiències al que va dirigit el missatge.
 
En l’àmbit polític, el significat de les paraules, les intencions dels emissors i les percepcions dels receptors no constitueixen quasi mai una realitat contínua. Des dels missatges analitzats per la sofística clàssica, Tucídides, Isòcrates, Demòstenes o Ciceró fins als que circulen per Internet o Twitter, l’emotivitat, la gestualitat o les diferents tecnologies resulten elements claus en la diferent recepció dels arguments per part de les diverses audiències.
 
Algunes de les distincions i categories analítiques clàssiques resulten encara útils en la transmissió dels arguments polítics actuals És el cas, per exemple, de les distincions aristotèliques sobre l’apel·lació en els discursos al logos (lògica), al ethos (caràcter, valors) o al pathos (emocions); o la distinció entre diferents tipus de missatges (demostratius, judicials, deliberatius); o els llistats dels diferents elements, estils, mètodes, estratègies, esquemes d’estructuració, cànons, i figures utilitzades per guanyar la “batalla de les paraules” (alguns dels quals foren recollits per diferents autors de l’antiguitat: Aristòtil, Quintilià, Ciceró).
 
En l’actualitat, i més enllà dels canvis que experimentaren les pràctiques retòriques a partir del parlamentarisme britànic i de les revolucions americana i francesa del segle XVIII, resulten també políticament rellevants les reflexions i perspectives d’alguns analistes del llenguatge del segle XX: Wittgenstein i els “usos” del llenguatge; Austin i els “actes de parla”; Skinner i el “contextualisme lingüístic” (escola de Cambridge).
 
D’altra banda, el medi importa. Els canvis tecnològics dels darrers anys han amplificat la qüestió de les audiències múltiples, una qüestió que complica el contingut i l’estil dels missatges a transmetre en ser susceptibles de provocar diferents interpretacions i reaccions, fins i tot contradictòries, per part dels diferents receptors.  
 
Avui el temps es contrau, l’espai es fragmenta, i el missatge es simplifica. Algunes anàlisis emmarcades als Estats Units han destacat que mentre el contingut dels discursos de legitimació política del segles XVIII i XIX tenien un nivell associat al de un estudiant universitari, els discursos posteriors ho estan a un noi o noia de 13-14 anys. Amplificació democràtica i superficialitat argumentativa sovint treballen juntes.
 
En resum, els estudis sobre la retòrica clàssica i contemporània constitueixen una font de coneixement, una “caixa d’eines”, que permet millorar l’eficiència del discursos de caràcter legitimador. Cosa que dota als actors polítics i als actors de la societat civil que els coneixen, encara que sigui parcialment, de superioritat “logística” en el moment d’encarar la “batalla de les paraules”. Potser algú hauria de prendre nota.

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment