spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article La Vanguardia (maig 2013): "Un tema a resoldre"


En un dels seus informes, les Nacions Unides estableixen de manera contundent que les polítiques del reconeixement dels grups nacionals i culturals formen part del progrés de la dignitat humana. Els valors legitimadors claus son les llibertats individuals i col•lectives, el pluralisme polític i la democràcia. Quan les regulacions constitucionals o les polítiques pràctiques són deficients respecte a aquest valors, estem davant de democràcies de mala qualitat i de versions degradades de l’estat de dret.

D’altra banda, les anàlisis empíriques constaten que tots els estats, inclosos els democràtics, duen a terme polítiques de nation-building (construcció nacional) que promouen una identitat nacional única o hegemònica entre els ciutadans de l’estat. També constaten que les interaccions entre els valors de dignitat, llibertat i pluralisme esdevenen més complexes en les democràcies plurinacionals que en les democràcies uninacionals. Els valors, els drets i les institucions no signifiquen el mateix en aquests dos contexts, tant en termes individuals d’autoimatge i d’autorespecte dels ciutadans, com en termes col•lectius de reconeixement i d’acomodació del pluralisme nacional. En el context espanyol, aquest és un tema clarament a resoldre.

A la política comparada hi ha tres solucions institucionals per procedir a una acomodació pràctica del pluralisme nacional d’un estat: el federalisme plurinacional (en sentit ampli, incloent confederacions, estats associats, etc); les democràcies de consens (consociacionalisme) –Bèlgica, Suïssa; i la secessió. Mentre que els dos primers tipus de solucions –que avui semblen impossibles en el cas espanyol- han estat estudiades des de fa dècades en el context internacional, en els darrers anys les secessions han estat motiu d’una atenció renovada. Així, s’han formulat teories liberal-democràtiques de les secessions legítimes, en contrast amb les teories del constitucionalisme tradicional que neguen aquets processos, sense considerar com s’han format històricament els estats, o si es tracta d’estats uninacionals o plurinacionals. De fet, el constitucionalisme tradicional es revela aquí molt limitat, tan en termes liberals i democràtics com en termes pragmàtics.

Una tipologia analítica actualment ben establerta divideix les teories de la secessions legítimes en dos grups bàsics. Les Remedial Right Theories vinculen la legitimitat de la independència (secessió) a l’existència d’una “causa justa”. És a dir, son teories que entenen la secessió com un remei legítim davant “d’injustícies” concretes. La secessió no es vista aquí com un “dret” de determinats col•lectius, sinó com un remei legítim quan es donen pràctiques tals com una conquesta militar, una annexió territorial per la força, la vulneració de drets bàsics per part de l’estat, pràctiques de genocidi, una permanent discriminació negativa en termes de redistribució o de desenvolupament socioeconòmic, l’incompliment de drets col•lectius o d’acords per part de l’estat, etc.

D’altra banda, les Primary Right Theories entenen la independència com un dret primigeni de col•lectius que reuneixen determinades característiques o condicions, amb independència del tracte que rebin de l’estat on estan inserits. Es tractaria d’un dret inalienable en una democràcia liberal avançada. Aquestes teories es subdivideixen normalment en teories de caràcter adscriptiu (bàsicament de caràcter nacional) i teories de caràcter associatiu (plebiscitàries o “democràtiques”) basades en el dret individual d’associació, en principi sense referència a components nacionals. Així, el “dret a l’autodeterminació” clàssic pertany a les teories de caràcter adscriptiu-nacional, mentre que el “dret a decidir” reuneix elements d’aquestes últimes i de les teories plebiscitàries.

En l’actual procés polític de Catalunya es dona un contrast, de síntesis impossible, entre els arguments basats en la perspectiva jurídica del constitucionalisme tradicional –que nega fins i tot que es pugui plantejar a la pràctica la qüestió de la independència, i les teories polítiques de les secessions legítimes. Dins d’aquestes últimes apareixen, d’una banda, raons basades en la perspectiva de la “causa justa” (crònics dèficits fiscals i d’infraestructures, manca de reconeixement del pluralisme nacional, menysteniment de la llengua per part de les institucions i de polítiques estatals, invasions constants de competències, etc). D’altra banda, s’esgrimeixen raons vinculades a drets primigenis de caràcter històric o referits al demos nacional de Catalunya, que acompanyen al dret dels ciutadans catalans a decidir el seu futur polític a través d’un referèndum (com fan els ciutadans de Quebec o Escòcia). De fet, raons per la independència no sembla que en faltin, més aviat en sobren. Fins al punt que resulta fins i tot laboriós ordenar-les.

En termes de pluralisme, però també de modernitat, resulta constatable la baixa qualitat de la democràcia i de l’estat de dret espanyol –un estat de dret, per cert, en el que el govern central és el primer en incomplir les lleis i els acords establerts, amb un tribunal constitucional de caràcter “polític” que practica i reforça el perill clàssic de la “tirania de la majoria”. Les relacions entre llibertat política, democràcia, pluralisme i modernitat són sempre complexes, però avui, a Catalunya treballen en la mateixa direcció.

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment