spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article ARA (març 2013): "Legitimitats complexes, solucions pragmàtiques"

Les decisions polítiques de les democràcies liberals no es legitimen només a partir de valors i objectius de caire democràtic o liberal. En termes generals, pot dir-se que hi ha fins a nou fonts diferents de legitimació a les democràcies actuals, associades a diverses corrents i tradicions polítiques i intel•lectuals, que les institucions i partits empren quan tracten de justificar les seves decisions: el liberalisme polític (drets individuals i col•lectius, tècniques de limitació del poder, representació, protecció de les minories); la sobirania popular democràtica (sufragi universal, participació, referèndums), la seguretat (interna i externa); la col•lectivitat nacional (estatal o no estatal); els objectius socioeconòmics (desenvolupament, redistribució, lluita contra la pobresa); els valors funcionals (estabilitat, eficàcia, eficiència); els valors “postmaterialistes” (ecologia, etc); els valors i models de la divisió territorial de poders (federalisme, etc); i el manteniment i promoció de valors culturals (lingüístics, religiosos, etc).

Com se sap, hi ha diferents models institucionals en el moment de concretar aquells valors legitimadors. De fet, no hi ha dues democràcies iguals. Difereixen en la regulació dels drets individuals i col•lectius; les formes d’estat i de govern; la concreció de la separació de poders i dels principis de legalitat i constitucionalitat; el reconeixement i protecció (o no) de les minories nacionals, lingüístiques o religioses; els sistemes electorals; els models territorials; els sistemes de benestar; els procediments de control i reforma constitucional; etc.

A banda de les seves diferències, però, totes les democràcies presenten tensions entre els seus principis legitimadors. Considerats separadament, són principis desitjables, però quan es combinen entren sovint en contradiccions pràctiques. És a dir, es tracta de principis legitimadors que no resulten fàcilment sintetitzables en un conjunt harmònic.

Un exemple clàssic d’aquestes tensions el conforma la relació entre els principis del constitucionalisme, la sobirania popular i els processos de nation-building (construcció nacional) presents en totes les democràcies actuals. Els objectius de cadascun d’aquests vèrtexs legitimadors impulsen la lògica política vers diferents direccions. Sabem, per exemple, que les fronteres existents entre els estats no s’han establert normalment a partir de processos de consens, sinó a partir de pràctiques violentes que inclouen guerres, annexions territorials, deportacions i divisions de poblacions; etc. Quan es parla de “sobirania popular” sorgeixen preguntes immediates: a quin “poble” refereix?; hi ha/hi hauria d’haver democràcies amb més d’un “poble”; qui té dret a establir qui és el poble?, etc. Òbviament, la resposta no pot ser “el poble es aquell que la constitució diu que és el poble”, ja que això porta a un cercle viciós conceptual. Aquest és un tema que mai han resolt les teories de la democràcia moderna –siguin d’arrel liberal o republicana.

Les tensions entre drets, democràcia i territoris, vistes ja en els temps de les revolucions francesa i americana, en els últims anys han format part del debat sobre les relacions entre legalitat i democràcia (Michelman-Habermas), i de la protecció dels drets col•lectius en democràcies plurinacionals (Taylor, Walzer). Una conclusió és que les possibles solucions institucionals d’aquestes tensions estructurals han de ser de caràcter particular i “pragmàtic”, és a dir, han de estar basades en acords empírics, sempre revisables, entre els actors implicats en cada context.

La tendència del món és que el nombre d’estats vagi augmentant –s’ha multiplicat per més de tres en el darrer segle, paral•lelament a l’establiment d’institucions supraestatals com la UE. En contra del que mantenen sovint PP, PSOE i algunes institucions de l’estat, els processos d’independència de col•lectivitats nacionals com Escòcia, Catalunya o Quebec recolzen la seva legitimitat en valors liberals i democràtics, a més de nacionals i culturals.

En els termes “civilitzats” d’una democràcia del segle XXI no resulta legítim obligar a als ciutadans d’una col•lectivitat nacional a romandre dins d’un estat en contra de la voluntat de la majoria. En termes morals, això resulta simplement impresentable. La validesa de les lleis no les hi atorga automàticament legitimitat. En el cas espanyol, descartat a hores d’ara, per manca de realisme, que pugui establir-se per consens un marc institucional acceptable, una de dos: o es permet expressar legal i lliurament quina és aquella voluntat a través d’un referèndum, o bé els ciutadans implicats estan plenament legitimats a constituir el seu propi estat a través d’una mobilització pacífica, però contundent, en ruptura amb la obsoleta legalitat constitucional que impedeix l’expressió democràtica d’aquella voluntat majoritària. El divorci és sempre millor que un mal matrimoni. Però el divorci, recordem-ho, és un dret que s’ha hagut de conquerir.

 

Comments

# Carles
Saturday, April 13, 2013 2:56 AM
En relació a “qui té dret a establir qui és el poble”, un tema que “mai han resolt les teories de la democràcia moderna” voldria donar la següent opinió:

Primerament, crec que el terreny en què es situa un “conflicte de pobles”, com l’actual existent entre Catalunya i Espanya, és un terreny “alegal” per definició. Ja que tota legalitat, constitució, poders publics…, emanen d’un poble. I és, doncs, a partir d’aquest que sorgiran les lleis i les institucions. Segons això, demanar legalitat en aquests temes (enlloc de reclamar que la legalitat, simplement, s’en fassi sensible) seria posar el carro davant dels bous.

La opinió anterior deixaria a la ciència política actual molt indefensa davant de la qüestió de “qui té dret a establir qui és el poble”. Per a mi és evident que és la propia gent d’aquell territori qui té aquest dret de forma inelienable i en base al compliment de, fonamentalment, dos aspectes: una consciència col•lectiva i històrica i l’expressió lliure d’aquesta voluntat col•lectiva.

Si aquest tema segueix sense resoldres potser és perquè les democràcies han basculat massa cap a esdevenir aparells burocràtics en pro del poder econòmic i del propi creixement estatal, enlloc d’emplaçar-se en camps com ara l’humanisme, l’antropologia social o l’ecologia. Si aquest tema segueix sense resoldres potser és perquè hi ha massa ànsia de poder.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment