spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (gener 2012): "Crisis, erosió democràtica"

 

Malgrat que en els països occidentals de Europa, EEUU i Canadà, pràcticament tothom admetria que a l’any 2012 es viu millor que en el 1912 o 1962, la crisi econòmica i financera actual causa desorientació i un clar desassossec en termes de futur. Tanmateix, bona part de les anàlisi i de les respostes actuals crec que enfoquen el tema amb una mirada i uns conceptes massa centrats en el curt termini. La memòria històrica dels humans acostuma a ser molt curta. Quan afrontem la crisi actual i el seu futur hauríem de millorar el llenguatge analític. L’absència d’una perspectiva més amplia fa perdre control de la situació.
 
En l’evolució de les anàlisis científiques, moltes vegades els grans canvis no s’han produït per resultats experimentals sorprenents, sinó per canviar el llenguatge, les preguntes, la manera de plantejar un problema. Hi ha molts exemples: el canvi de Galileo del llenguatge aristotèlic dels moviments “naturals” i “violents” pel llenguatge de la cinètica; quan Einstein s’adona que la “gravetat és acceleració” –idea que qualifica com “el pensament més feliç de la meva vida”, que li permet veure que la “força” de la gravetat, de fet, no existeix, sinó que s’explica en termes de la distorsió de la geometria de l’espai-temps; o quan Darwin s’interessa, més que per com funcionen els éssers vius, per quin és el procés que porta a que canviïn com ho fan, etc. 
 
La manca de regulació política internacional dels mercats financers i la irresponsabilitat de dirigents d’algunes entitats estan en la base de la greu situació que afecta a la majoria de la població europea i nord-americana. Resulta poc presentable en termes polítics i morals que tan sols algun gran banquer hagi acabat a la presó. I encara ho és menys que el sistema continuï funcionant amb una lògica similar a la d’abans de la crisi, i que no s’estiguin prenent mesures per una regulació internacional general. Europa està aquí molt per sota de les seves possibilitats. Merkel i Sarkozy no deixen de ser líders de transició. Una política econòmica en un mercat global no es pot afrontar només des d’un banc central. Tot apunta a que es necessiten mesures col·lectives comunes, com a mínim sobre fiscalitat i mercat laboral. Però, sobretot, cal un canvi conceptual i pràctic basat en la idea que el capitalisme internacional requereix regulacions internacionals. En cas contrari, res indica que en el futur no puguin repetir-se altres crisis com aquesta o de majors dimensions.  
 
Els governs dels estats es troben superats. No prenen decisions solvents, simplement perquè no les poden prendre. El món dels mercats financers els supera. Tampoc és que hi hagi algun gabinet o grup de individus perversos que ho controli tot des de darrera l’escenari. De fet, ningú ho controla tot. Tanmateix, quan les coses van malament, els “mercats” es tornen “proteccionistes” cap als seus principals actors. Els bancs demanden als estats, o sigui als mateixos ciutadans als quals empobreixen, que els rescatin. La coartada es que en cas contrari la situació econòmica encara seria pitjor.
 
A Europa els temes clau son la seguretat, els drets i llibertats individuals i col·lectius, i el benestar. Una triada que, segons el component, cal mantenir o aprofundir. Cal apuntalar a mig termini el que son els pilars bàsics dels sistemes de benestar (sanitat, educació, pensions i recerca-innovació). Però crec que no es pensa prou be el tema de les conseqüències específicament polítiques de les decisions econòmiques implementades per la majoria d’estats. Per primer cop en dècades, la legitimitat de les democràcies liberals comença a erosionar-se. I això pot resultar molt més perillós a mig termini que la crisi econòmica i financera.
 
Si la crisi es pretén combatre en termes de meres “retallades” de la despesa pública i de pressió fiscal a les classes mitges, la desafecció ciutadana respecte a la classe política seguirà augmentant. Actuar així, sense una incentivació real de l’activitat econòmica posa les bases pel conflicte social i la ineficiència a mig termini. Fins ara, la majoria de la població ha mostrat una actitud tan resignada amb la situació econòmica general, com escèptica sobre les actuacions de la classe política. Però les coses poden esdevenir diferents si amb l’augment de la pobresa, les desigualtats i la percepció d’un futur incert es produeixen radicalitzacions populistes (siguin de dretes o d’esquerres). En política quasi res és irreversible. Al final, sense regulacions internacionals el que es pot ressentir és la salut de les mateixes democràcies.
 
En el darrer informe de l’ Economist Intelligence Unit (desembre 2011), Espanya ja ocupa el lloc 25, l’últim, dels règims classificats com democràcies” (full democracies). Puntua baix en el funcionament del govern, en participació i en cultura política. A més, des de Catalunya, el fet de suportar una legalitat constitucional hostil i un espoli econòmic permanent de l’ordre del 8-10% del PIB, suposa un llast afegit d’injustícies i d’ineficiències que clama per un canvi polític radical. Catalunya, és a dir, les seves institucions, la seva societat civil i la majoria dels seus ciutadans haurien de pensar des d’un nou paradigma polític i construir nous horitzons. Uns horitzons de plena decisió política pròpia. El contrari és perdre el temps, les energies i els diners.   

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment